NI L'EQUILIBRI, ni la prudència, ni la moderació van ser les actituds que van imperar dins del PP quan van decidir portar l'Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional. Ara són precisament ells els que demanen als catalans aquestes tres virtuts. Ara es demana que els catalans tinguem seny i recuperem la nostra virtut pactista. Com a molt se'ns accepta que fem una mica de soroll per salvar la cara de les nostres reivindicacions estatutàries. No passarà res de res, diuen molts. I és molt possible que tinguin raó. Les declaracions que hem escoltat des del primer dia que es va saber la sentència fins avui ja s'ha comprovat que han anat derivant cap a una acceptació tàcita dels fets. Acceptació amb una sordina d'acompanyament que diu: no us queixeu que podia haver estat pitjor! Segurament tot vagi en aquest sentit i s'imposi -o ens imposin- aquesta valoració dels fets. I ara, què fem?, es preguntaran molts una vegada dinamitat l'aspecte federalista d'aquest Estatut que semblaven compartir en el seu moment Maragall -i fins i tot Montilla cap al final del procés- i Zapatero. Un president que diu fins i tot ara que l'Estatut de les autonomies ha tocat sostre. Què podem fer els catalans que creiem que això ha estat una presa de pèl i una manca de respecte a la sobirania democràtica del poble català? Podem anar a la manifestació del dia 10 i aconseguir que sigui un èxit. Però serà un èxit efímer. Un èxit de titular de diari de l'endemà. Per a molts -sobretot a Madrid- ja haurà passat el pitjor. Crec que no ens podem quedar només amb això. On sí que podem realment decidir el nostre futur serà en les eleccions. A les urnes és on el poble català ha de donar la resposta a tot aquest desgavell. Un catalanisme que si està tan unit com és possible pot trencar el perillós bicolor del poder a l'Estat espanyol de què gaudeixen PP i PSOE. Tenim el futur a les nostres mans, el sabrem utilitzar?
Jo potser podria fer-ne una anàlisi diferent de tot plegat; no deixo de vuere, i no és pas el teu cas benvolgut Joan Ramon, possicions interessades a banda i banda de l'espectre polític, on l'interès no és el ciutadà ni el pais, que haurien de ser, ambdós, el destí de tota reflexió política. El teu article, penso, és des de la meva humil perspectiva dels més assenyats que he llegit i ho emmarques tot en un titular que reflecteix una reflexió que tots plegats hauriem de fer: "I ara, què fem?", però en la línia que clou el teu article remates: "Tenim el futur a les nostres mans, el sabrem utilitzar?". Jo d'entrada tinc una resposta a aquesta darrera pregunta que et planteges, o potser seria una pregunta, penso que si no sap usar, elaborar o gestionar el present, difícilment sabrem usar, elaborar o gestionar el futur. En tot cas colpeix molt el nivell present de la política al nostre país i notes com la teva són com un glop d'aire fresc, Gràcies.
Per desgracia el "caramel" de les properes eleccions és massa atractiu com per no incidir en qualsevol cosa a nivell social i/o polític que es faci fins el dia mateix de les eleccions. Evidentment els partits hi trauran tot el profit que puguin i més! El que més em preocupa però, és el dia després de la manifestació i el dia després de les eleccions. Com gestionar l'esperança de moltes coses en un desert on et diuen que ningú sap del cert on hi ha els límits de tot aquest erm! Hi haurà algú capaç de fer de guia i que ens sàpiga dur a port?
Has donat en el clau, i permet-me d'usar aquest tò col·loquial. Es tracta de lideratge o potser hauriem de parlar de lideratges. Avui em costa molt d'esbrinar-lo, no el veig a nivell empresarial, no el veig en l'àmbit de les organitzacions sindicals, no el veig en l'àmbit de les organitzacions socials i/o culturals, per sintetitzar, el lideratge polític difícilment existeix si la societat mateixa no genera aquells lideratges en els àmbits que els són propis, evidentment n'hi ha molts més. Mentre siguem esclaus del paradigma del conflicte serà difícil d'esbrinar un lideratge clar, només qui sigui capaç d'extreure'n de tot plegat un aprenentatge, qui tingui les idees clares, qui tingui una clara idea, malgrat la redundància, de país i de com han d'anar i ser les coses, només aquest o aquesta serà capaç d'aglutinar el lideratge entorn seu; el problema, estimat amic, és que com en els anys 30, com després de la II postguerra, el nivell en l'àmbit polític és escàs...
Jo potser podria fer-ne una anàlisi diferent de tot plegat; no deixo de vuere, i no és pas el teu cas benvolgut Joan Ramon, possicions interessades a banda i banda de l'espectre polític, on l'interès no és el ciutadà ni el pais, que haurien de ser, ambdós, el destí de tota reflexió política. El teu article, penso, és des de la meva humil perspectiva dels més assenyats que he llegit i ho emmarques tot en un titular que reflecteix una reflexió que tots plegats hauriem de fer: "I ara, què fem?", però en la línia que clou el teu article remates: "Tenim el futur a les nostres mans, el sabrem utilitzar?". Jo d'entrada tinc una resposta a aquesta darrera pregunta que et planteges, o potser seria una pregunta, penso que si no sap usar, elaborar o gestionar el present, difícilment sabrem usar, elaborar o gestionar el futur. En tot cas colpeix molt el nivell present de la política al nostre país i notes com la teva són com un glop d'aire fresc, Gràcies.
ResponEliminaPer desgracia el "caramel" de les properes eleccions és massa atractiu com per no incidir en qualsevol cosa a nivell social i/o polític que es faci fins el dia mateix de les eleccions. Evidentment els partits hi trauran tot el profit que puguin i més!
ResponEliminaEl que més em preocupa però, és el dia després de la manifestació i el dia després de les eleccions. Com gestionar l'esperança de moltes coses en un desert on et diuen que ningú sap del cert on hi ha els límits de tot aquest erm! Hi haurà algú capaç de fer de guia i que ens sàpiga dur a port?
Has donat en el clau, i permet-me d'usar aquest tò col·loquial. Es tracta de lideratge o potser hauriem de parlar de lideratges. Avui em costa molt d'esbrinar-lo, no el veig a nivell empresarial, no el veig en l'àmbit de les organitzacions sindicals, no el veig en l'àmbit de les organitzacions socials i/o culturals, per sintetitzar, el lideratge polític difícilment existeix si la societat mateixa no genera aquells lideratges en els àmbits que els són propis, evidentment n'hi ha molts més. Mentre siguem esclaus del paradigma del conflicte serà difícil d'esbrinar un lideratge clar, només qui sigui capaç d'extreure'n de tot plegat un aprenentatge, qui tingui les idees clares, qui tingui una clara idea, malgrat la redundància, de país i de com han d'anar i ser les coses, només aquest o aquesta serà capaç d'aglutinar el lideratge entorn seu; el problema, estimat amic, és que com en els anys 30, com després de la II postguerra, el nivell en l'àmbit polític és escàs...
ResponElimina