La multitudinària manifestació de la setmana passada crec que va aplegar gent molt diversa des del punt de vista de plantejament polític. Hi havia, però, un denominador comú. Una espècie de sentiment general de Ja n'hi ha prou! Hi hem de fer alguna cosa!
En relació amb aquesta manifestació, també s'ha parlat durant la setmana de l'exigència de la gent d'una actitud i postura comunes dels partits catalans envers Madrid. Mentre escric aquest article encara no és gens clar que s'arribi a cap postura comuna dins del Parlament, tot i que evidentment seria el més desitjable. Aquest anhel d'unitat que es palpa en gran part de la ciutadania catalana té, però, un futur força complicat. Molts demanem aquesta unitat política, però ens trobem a les properes eleccions amb el panorama de partits catalanistes/nacionalistes -triïn l'adjectiu que els agradi- més ampli que ens podríem imaginar. I tots ells -segons diuen- amb possibilitats de tenir representació parlamentària. Tindrem: Reagrupament, Democràcia Catalana, el nou partit de Laporta, Iniciativa-Verds, ERC, CiU i, si volen, poden sumar-hi el sector més catalanista del PSC si és que hi queda algú. Molts partits a triar i encara conec catalanistes/nacionalistes que no es veuen ben representats per cap d'ells i votaran en blanc! Sembla evident que aquest no és el millor panorama per reclamar una acció política d'unitat, ni abans ni després de les eleccions. Crec que té més possibilitats l'electorat de forçar aquesta unitat a través de la concentració del seu vot en unes opcions polítiques concretes que no esperar que siguin els partits els que ho arreglin entre ells. I, de cara enfora i pensant en les difícils negociacions que ens esperen, seria somiar truites pensar que aquests partits fessin llista única a les eleccions generals per defensar de manera conjunta i contundent els interessos del poble català al congrés de Madrid? Podríem fer un sol bloc català a Madrid? Segurament que no, però deixeu-me continuar somniant...
SEGRE 18/07/2010
Quan es produeixen moments constituents o estatuents, com és el cas, sol produïr-se una certa fragmentació partidària, recorda si més no la gran fragmentació partidària que en els escenaris català i espanyol es produia, per exemple a partir de la Llei de Asociacions Polítiques del 77 i que es va mantenir més enllà del 78, fins ben entrada la dècada dels 80... La cuita que planteges, però, és absolutament raonable i raonada, i sempre rau en un "imperceptible": el lideratge, que ja vas apuntar en el teu darrer article...
ResponEliminaSí, recordo l'amanida de sigles polítiques dels primers anys de la democràcia, tot i que jo era força jove. Ara em preocupa que en uns moments tan difícils política i econòmicament parlant, tinguem a la gent tant dividida i fins tot, fortament enfrontada. Mal inici per establir aquest procés que anomenes "constituent" o "estatuent" amb certes garanties d'èxit.
ResponElimina