20-N: frenem la recentralització

Congrès de diputats

Catalunya es troba a un a setmana d’una cruïlla decisiva en la seva història. Si el segle XX va ser, després d’una cruenta guerra civil i una asfixiant dictadura, el de la recuperació d’una consciència nacional i de l’autogovern de Catalunya, el segle XXI ha de ser el de la transició cap a la sobirania nacional del nostre país. En aquest camí, accelerat els últims anys, segons mostren les últimes enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que ja situen els partidaris de la independència en més del 40% dels enquestats, les properes eleccions seran determinants per a tota una generació de catalans.
L'onada recentralizadora i estatalista que es preveu a partir del dia 21 de novembre no és casual. I de fet aquesta postura ja fa temps que s’ha anat coent des de diferents mitjans de comunicació de la capital que han anat sembrant l’opinió entre la ciutadania que l’estat de les autonomies era inviable i que s’havia de tornar a governar des de los Ministerios. També hem tingut prou mostres què a Madrid, tant si hi ha majoria absoluta com si no, sempre hi ha la voluntat de bandejar Catalunya. Ho vam veure amb la reforma constitucional, pactada per PP i PSOE per controlar el dèficit de les administracions públiques i que limita l'autonomia financera de Catalunya. I ho hem tornat a veure en el mal anomenat debat cara a cara entre els dos líders dels principals partits espanyols, en el que la paraula Catalunya no es va pronunciar ni una sola vegada.
Del que no hi ha dubte, governi qui governi a la capital de l'estat espanyol és que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya creix any rera any i en paral·lel al sentiment independentista. Unes dades: durant els últims 25 anys, els catalans hem cedit, cada any, en forma de solidaritat amb la resta de territoris de l’Estat més d’un 8% de la nostra riquesa sense rebre’n absolutament res a canvi. Això suposa que el dèficit fiscal que pateix Catalunya supera els 16.000 milions d’euros anuals, la meitat del dèficit públic de la Generalitat l’any 2010, l'herència enverinada del govern tripartit, que va arribar als 8.350 milions d’euros i que ofega els comptes públics.
A Alemanya, per exemple, que és un país amb una llarga tradició d’aplicar el principi de solidaritat entre territoris, el dèficit fiscal que pot patir una regió que sigui solidària amb les altres és, com a màxim, del 4% de la seva riquesa, o sigui, la meitat que en el cas de Catalunya.
Amb aquestes dades a la mà és fàcil creure que tres de cada quatre catalans (el 75%) estigui a favor del pacte fiscal. Potser com una eina, no l'objectiu final, però sí un instrument necessari per assegurar la nostra capacitat de decidir què volem ser en el futur. I també per afrontar una major inversió en l’economia productiva, una empenta per al creixement econòmic, la millora de la productivitat i, com a conseqüència, unes taxes d’atur inferiors.
No deixem que ens descafeïnin de nou els nostres drets nacionals, com ja va passar durant la Transició, ni que ens raspatllin al Congrés dels Diputats la nostra voluntat, com va succeir amb l'Estatut del 2006. Tots els catalans ho pagarem, però les generacions a venir no ens perdonaran que deixéssim passar aquesta ocasió de frenar l’onada de recentralització a les urnes. Pensin que no ens juguem unes eleccions i el projecte polític de 4 anys, el que de fet ens juguem en aquestes eleccions és el futur d’una generació sencera que pot viure o depenen constantment del que decideix el govern de Madrid o poden agafar les regnes del seu propi destí per fer front als difícils reptes del futur més immediat.

13/11/2011

Entrades populars d'aquest blog

Neumünster

Al pare

Ni dretes, ni esquerres