Parlem de museus i el seu futur

El Museu de Lleida

Un dels debats a la ciutat de Lleida que fa temps que s’ajorna és el dels museus. Desgraciadament, l’ofec dels comptes públics ens portarà a afrontar-lo de manera urgent i, segurament, obligarà a que la societat faci un esforç per assumir decisions que no agradaran a tothom, però que són necessàries per a la supervivència de l’oferta museística de la ciutat a llarg termini. El Grup Municipal de CiU abordarà aquest repte des del respecte a totes les sensibilitats, però amb els objectius clars de la imprescindible racionalització de la despesa pública i la necessària consolidació d’una oferta potent per captar l’atenció del públic. La provisionalitat del Museu d’Art Jaume Morera ve de lluny. De fet, des de la seva inauguració al 1917 no ha gaudit mai d’una seu fixa amb els problemes que comporten els trasllats continus, tant de logística com de consolidació del museu en els hàbits culturals i en l’imaginari col•lectiu dels lleidatans. Després de més de 15 anys del compromís polític per fer una seu definitiva, inclòs en el Pla municipal de museus de 1996, ara han de ser els ciutadans els que denunciïn que, lamentablement, i després d’altres inversions multimilionàries en equipaments, l’Ajuntament de Lleida no ha sabut, ni amb crisi, ni sense crisi, complir amb aquesta obligació. Un altre dels espais museístics de la ciutat és el Centre d’Art de la Panera. Si bé compta amb el favor de la crítica especialitzada a fora de la ciutat, els lleidatans encara no se l’han fet del tot seu, malgrat els esforços de l’Ajuntament per donar-lo a conèixer entre els més joves. Una de les seves assignatures pendents és la d’integrar-se en el Centre Històric com un element dinamitzador del barri i contribuir d’aquesta manera a la seva recuperació des de la creació artística, la reflexió social i la sensibilització ciutadana. I hi ha en previsió fer un altre museu a la ciutat, el Museu d’Imatgeria Processional i Religiositat Popular, per al qual l’equip de govern socialista va anunciar, poc després de les eleccions municipals, una subvenció de 480.000 euros en 16 anys, a banda d’aportacions d’altres administracions. Una subvenció municipal que arriba a destemps i s’hauria de reconsiderar. No vull discutir la necessitat d’un espai en el què ubicar peces d’interès artístic, però sí s’ha de repensar si és imprescindible fer un espai nou per acollir-lo o si podria compartir altres ubicacions ja existents per exposar-se. D’altra banda, tenim un museu emblemàtic que depèn de diverses administracions, el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Després de la mobilització ciutadana i del ‘boom’ mediàtic del litigi amb l’Aragó per les peces de la Franja, passa ara per moments difícils, tant financers, com en el nombre de visitants. Segurament s’haurien d’elaborar plans de dinamització per consolidar aquest museu com una de les peces bàsiques de l’entramat museístic, ja que gaudeix d’unes instal•lacions de primer nivell. També hem de comptar amb les iniciatives privades, com la de la Fundació Sorigué. Compta amb una col•lecció de referència a Catalunya i ens pot ajudar a situar Lleida a la Primera Divisió dels museus. Ho podem comprovar aquests dies amb l’exposició de l’artista manxec Antonio López, que malgrat les dificultats per obrir el museu amb un ampli horari, ha trobat la complicitat del públic de dins i fora de la ciutat. Juntament amb el panorama museístic descrit, no exhaustiu, ens trobem amb la crua realitat: no ens podem permetre noves infraestructures de museus que es construeixin i es financin quasi exclusivament amb recursos públics. Amb prou feines ara mateix es poden sufragar les despeses dels que ja tenim en marxa sense fer sacrificis en la qualitat dels mateixos. I és que només si aconseguim fer sostenible els espais expositius que hi han actualment podrem donar sortida a les col•leccions que no poden ser exposades sense arriscar la continuïtat del sistema de museus. A més a més, Lleida tampoc pot sostenir una multiplicitat de museus petits, de temàtica semblant i desconnectats l’un de l’altre i sense un criteri que unifiqui, optimitzi i revitalitzi l’oferta. En canvi, hauríem d’apostar per un museu potent, al voltant del qual s’articularien la resta d’espais expositius de la ciutat. Seria la millor forma d’estalviar recursos i focalitzar l’atenció de la demanda cultural per aspirar a que serveixi de pol d’atracció de visitants forans, a més a més d’orgull dels lleidatans. Després d’aquesta reordenació local dels museus podrem fer un pas més i posicionar-nos dins els plans de la Generalitat per emmarcar tots els museus catalans i crear sinergies i augmentar visitants aprofitant la força de la marca Catalunya. És un treball que hauria d’implicar a totes les administracions públiques i als sectors privats que es vulguin involucrar en la reconfiguració del mapa de museus de la ciutat.

Juny 2012

Comentaris