1,6 milions de veus i una majoria silenciosa



Afirmar que la Via Catalana cap a la Independència ha estat un èxit rotund no hauria de ser cap sorpresa ni novetat en un país amb una cultura democràtica consolidada. Però pel govern del PP actual això sembla una tasca inassolible. Negar l’evidència de l’èxit de la Via Catalana i intentar minimitzar-la de qualsevol manera és producte d’un llarg seguit de d’actituds i declaracions que demostren fins a quin punt ha  imperant la ceguera política del govern Rajoy. Amb tot això cal sumar-hi la seva incapacitat de lideratge i el fet de ser captiu d’una manera de fer política durant anys basada en l’enfrontament amb Catalunya per aconseguir molts vots a Andalusia, Extremadura o València, per posar només uns exemples que tots tenim a la memòria.  Però l’obvietat de l’èxit de la mobilització d’aquest 11 de setembre s’imposa de manera evident quan sentim en paral·lel les declaracions de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría al·ludint a una hipotètica majoria silenciosa. Una majoria silenciosa però, a la qual se li pressuposa d’entrada que no vol la independència de Catalunya i a la que tampoc se li vol donar veu i vot amb una convocatòria democràtica de referèndum per expressar-se lliurement sobre el futur del seu país.

Per cert, aquest és un argument ja esgrimit a l’anterior Diada del 2012 per part del PP i que va quedar desmuntada de dalt a baix quan el President Mas va convocar el poble català a les urnes i aquesta “majoria silenciosa” va decidir que el PP fos la quarta força política del Parlament català i que CIU i ERC fossin la primera i la segona respectivament.

Fins ara, la tàctica de minimitzar des de Madrid el clam del poble català arran de la sentència del Tribunal Constitucional que escapçava l’Estatut del 2006 aprovat en referèndum ha aconseguit l’objectiu contrari: mobilitzar i sumar milers i milers de catalanes i catalans a la causa independentista fins a desembocar en la Via Catalana Cap a la Independència, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i secundada en cos, ànima i veu per 1,6 milions de catalanes i catalans. Una demostració emocionant, festiva i amb seny de la voluntat del poble català d’esdevenir un nou Estat dins d’Europa, més enllà de la xifra concreta i que només preocupa als que se senten incòmodes amb la pulcritud i el tarannà pacífic de la reivindicació.

La qüestió ja no és si ens escolta Espanya; si hi ha algú a l’altre costat, que fins ara amagava el cap sota l’ala. La qüestió ja és quan i com es dóna resposta al dret a decidir de Catalunya, dins la legalitat i esgotant les vies de pacte i diàleg. El silenci de l’Estat ja és completament insostenible, i fins i tot ratlla el ridícul, quan l’aspiració dels catalans ha traspassat fronteres i aviat serà sobre la taula dels principals centres de poder i de decisió a nivell mundial, impulsat per l’eco dels 1,6 milions de catalanes i catalans enfilats d’El Pertús a Alcanar.

Gestionar des del Govern de la Generalitat les expectatives desfermades tampoc no serà fàcil. El President Mas ha dit que en com a molt tard a principis del 2014 es fixarà la data per a la celebració de la consulta, tal i com fixa l’acord de governabilitat signat a l’inici de la legislatura entre CiU i ERC. De moment hi ha cinc vies encara per esgotar, però que si xoquen amb un mur infranquejable, seran substituïdes per unes eleccions de tipus plebiscitari com a última i gens desitjable opció per donar veu a la ciutadania.

L’èxit de la Via Catalana dóna més força al President, al Govern i al Parlament per fer realitat la consulta al 2014. Per una banda, ens reforça com a país davant de Madrid i per l’altra, també dóna més arguments als que dubten sobre la consulta i els convida a sumar forces fins al moment d’exercir el nostre vot en el referèndum. Aquell serà el moment precís de discrepar legítimament sobre una o altra opció, segons els arguments que cadascú sigui capaç de construir pel bé de tot el país. Fins llavors hem de ser capaços d’anar de la mà i no en tinc cap dubte que finalment ho farem.

I és que, lluny de refredar-se, la voluntat i la fermesa en la defensa del dret a decidir és manté intacta d’un any a altre, però cada cop s’eixampla més la massa social sobre la qual se sustenta. Davant d’aquest escenari en el qual el poble de Catalunya serà més d’hora que tard cridat a les urnes s’ha de tenir present que per fer-ho bé, cal edificar sòlides estructures d’estat a Catalunya, en paral·lel a aquesta majoria social. Una majoria social a la que fins ara hi són comptats 1,6 milions de veus de catalanes i catalans i que l’Espanya més rància contraposa a una majoria silenciosa, recuperant el pitjor imaginari del franquisme i la idea d’una societat servil, resignada i muda amb un únic i vàlid intèrpret de la seva voluntat. Davant d’aquesta manera d’entendre la política i de governar un Estat, el poble català ha decidit des de fa uns anys i de manera cada vegada més majoritària, anar fent via. 

Setembre 2013

Comentaris