No lo sé, no lo recuerdo

El Jutge José Castro i l'Infanta Cristina

Aquesta setmana hem pogut llegir la declaració de la infanta Cristina al jutge José Castro. La veritat és que no m'esperava gaire cosa més del que ha sortit publicat. Hi havia dos possibilitats: dir la veritat de tot el que sabia o refugiar-se en la ignorància, el desconeixement i una suposada confiança cega en el seu marit. L'opció fàcil, ràpida i que segurament li donarà bons resultats ha estat la segona. Més de 500 vegades va fer servir respostes evasives del tipus: "no lo sé", "no me acuerdo". Em costa acceptar que la filla del rei d'Espanya actuï així, però puc entendre que algú a l'hora de defensar-se faci servir aquestes estratègies jurídiques. Fins i tot encara que sigui una infanta de la casa reial espanyola, que de ben segur pot tenir tota la informació del món a la seva disposició i en el moment que vulgui. Ara bé, si aquesta manca flagrant de coneixements i de memòria constants li facilita sortir sense problemes de la justícia, també hauria d'anar implícita la seva incapacitat futura per treballar a la Caixa, a qualsevol altra empresa o com a representant de l'Estat. És que si no és així, cal preguntar-se si els suposats desconeixements i la manca de memòria només poden servir per estafar la resta de ciutadans en el passat i també de cara al futur. Davant d'aquestes actituds cal preguntar-se també si hem d'acceptar que se'ns enganyi de manera tan evident o podem aspirar a un altre tipus de societat on especialment la gent que ostenta el poder, però també la resta de ciutadans, siguin més honestos amb si mateixos i sobretot amb els altres. A mi m'agradaria, per exemple, una societat com la d'aquell senyor suec que va marcar dos vegades el seu bitllet de metro perquè el dia anterior havia oblidat fer-ho. Uns fets com els de la infanta o el senyor suec demostren que hi ha actituds personals -i (des)memòria- per enganyar però també per millorar la societat. A quines actituds volem aspirar de cara al futur a casa nostra?

SEGRE 23/02/2014