A Mongòlia amb el Transsiberià. (I)

 Aquí teniu la primera part d’un reportatge sobre el viatge realitzat l’any 1998 a Moscou i Mongòlia, agafant el Transsiberià. L’article va ser publicat en tres parts al suplement Lectura del diari SEGRE durant el novembre del mateix any. 
En aquest blog el trobareu repartit en 5 parts i una mica més ampliat que el publicat a SEGRE.


Moscou: de Lenin a Calvin Klein (Part I)

Catedral de Sant Basili a la Plaça Roja
Foto: JR Zaballos
Un vel Iluixin de la companyia Aeroflot ens deixa després de quatre hores a l’aeroport internacional Xeremetjevo de Moscou. En aquesta ciutat el Jordi i jo passarem uns dies abans d’agafar el Transssiberià número 4 en direcció a Ulaanbaator (capital de Mongòlia). A Mongòlia estarem 16 dies visitant el país acompanyats per una guia, per després tornar en avió – via Moscou – una altra vegada cap a Barcelona.
Feia temps que volia visitar Moscou. L’evolució que està patint la Meca del comunisme i el marxisme cap a un capitalisme descontrolat és una experiència que volia viure de nou sobre el terreny. En aquest cas una greu crisi política sense solució a la vista li dóna un interès afegit.
Havia comprovat una evolució semblant a Berlín, al Berlín Oriental, abans de la caiguda del Mur. I anys després que la ciutat fos unificada, s’ha d’anar preguntant on era el Mur, ja que en prou feines en queden uns trossos com a atracció turística. A Berlín vaig treure una conclusió que volia corroborar a l’actual Moscou: els murs i els règims polítics poden caure o canviar en 24 hores, però les mentalitats no. Viure durant anys sota una estricta disciplina de valors i actituds no és quelcom que es pugui canviar d’un dia per l’altre.
Doncs bé, Moscou està immersa en aquesta esquizofrènia entre el capitalisme agressiu i la més pura tradició marxista. Aquesta barreja difícil de digerir que sens dubte és atractiva des d’un punt de vista turístic o periodístic, no deixa de mostrar unes ferides obertes que semblen no voler cicatritzar. Mentre centenars de persones estaven gaudint d’una parada militar d’excombatents de la segona Guerra Mundial amb tots els honors, dos soldats de menys de 30 anys, vestits amb l’uniforme de campanya, demanaven almoina asseguts en cadires de rodes i mostrant les seves cames amputades. Els combatents de la Segona Guerra Mundial mereixen honors, els de la guerra d’Afganistan, oblit. Rússia ja té el seu peculiar Vietnam.


La Plaça Roja amb el mausoleu de Lenin a la dreta.
Foto: JR Zaballos
En l’aspecte més personal també es comproven aquests dos mons. Un taxista obre el maleter del seu Mercedes i ens obliga a carregar i descarregar les maletes sense oferir-nos la més mínima ajuda en cap moment. La conversa amb ell es limitarà a uns crits en rus dirigits a mi per haver tancat malament la porta. I aquest no serà l’únic taxista que actuarà així. Un altre exemple: dues agències de viatges situades al vestíbul de l’hotel – a tocar – ens van passant de l’una a l’altra quan intentem solucionar un problema amb els bitllets d’avió, sense que cap faci el més mínim esforç per ajudar-nos. En vista de la situació kafkiana que s’està produint i les males maneres que mostren, al final decidim anar directament a les oficines d’Aeroflot. Gest inútil ja que està tot escrit en ciríl·lic i ningú parla anglès. Ja tan sols ens queda encomanar-nos al Déu dels viatgers perquè no ens quedem sense vol de tornada. És difícil de creure que en un món tan competitiu com el del turisme, tres empreses absolutament depenents d’aquest món, no facin  el més mínim esforç per facilitar les coses al viatger.
Per sort no tot el servei de Moscou té les mateixes característiques. Podem comprovar en diferents restaurants i locals – sovint amb decoració a l’americana – que el servei ofert per joves russes i russos és d’una extrema amabilitat. Sembla que les noves generacions aporten noves actituds i nous hàbits.


Un dels edifics de l'interior del Kremlin
Foto: JR zaballos

El que també és nou a Moscou és l’espectacular pujada de preus i, segons ens informen, amb tendència a esdevenir una de les ciutats més cares del món. Menjar una pizza i beure una cervesa no baixa de les 2.500 pessetes, menjar a la carta en un restaurant normal unes 5.000. Una ampolla d’aigua mineral, comprada en una botiga de queviures, no costa menys de 160 pessetes. Preguntant a uns amics russos el motiu d’aquests preus, ens responen que els botiguers hi repercuteixen una gran part de l’amortització dels diners que han de pagar a les màfies locals per poder obrir el negoci i obtenir la seva protecció. Tinc la sensació que la societat russa s’està dividint en dos. Per una part hi ha gent que cobra fàcilment més de 400.000 pessetes al mes i per l’altra gent que en prou feines en cobra 30.000. Així un s’explica que les marques més prestigioses de roba, perfums, cotxes, etc. ja tinguin les seves botigues obertes als llocs més cèntrics de Moscou – fins i tot Maxim’s ha obert un restaurant prop de la Plaça Roja – i, per altra part, tinguis els miners de Sibèria tallant el Transsiberià per exigir els seus sous de misèria que els deuen. Agafar el famós metro de Moscou que en les seves estacions encara guarda l’espectacularitat dels millors temps del comunisme i endinsar-se en els barris perifèrics ens porta a comprovar que hi ha dos qualitats de vida excessivament contraposades. La creació d’una àmplia classe mitjana és una necessitat imperiosa per aconseguir l’estabilitat política al país. Molts dels antics beneficiats pel sistema que ara passen a ser honestos homes de negocis, tenen molt a dir en tot aquest procés. Així ho creuen si més no alguns dels empresaris i treballadors amb els que hem parlat.
La Lubianka, el famós i temut edifici de la KGB
Foto: JR Zaballos

Moscou és una bonica ciutat de carrers amplis – fins a 8 carrils de circulació per carrer – té la Plaça Roja i el Kremlin com a merescuts atractius turístics. I també és una ciutat que es debat entre la grandiositat dels cartells publicitaris i les llargues cues per veure el cos de Lenin momificat. Per cert, no facin cua per veure’l si porten una càmera de fotos, ja que no els deixaran passar encara que hagin estat fent hores de cua!
Les joves russes - espectaculars amb les seves sandàlies de talons finíssims, cames llarguíssimes, minifaldilla i bruses transparents -, contrasten amb les velles babuxca (àvies) amb el seu mocador al cap i intentant vendre qualsevol producte en els seus petits quioscs improvisats i els dieduxca (avis) portant atrotinats vestits de carrer plens d’antigues medalles. I és que a Rússia alguna cosa ja ha canviat i, segons ens diuen, sense possibilitats de tornar enrere. Si Lenin ara aixequés el cap del seu fred i obscur mausoleu es trobaria que davant seu, a la Plaça Roja, hi ha un aparador de Calvin Klein ple dels seus famosos calçotets. No hi ha tanta cua com per veure’l a ell, però és que la visita al mausoleu és gratis i els calçotets, d’un preu prohibitiu.


Primera pàgina de l'article publicat
 a SEGRE el novembre de  1998

Entrades populars d'aquest blog

Neumünster

Al pare

Ni dretes, ni esquerres