El Barça i el procés

Suárez, Neymar i Messi, 3 personalitats
molt diferents amb un objectiu comú.
Molt sovint es fa servir el món del futbol com a metàfora de les coses que ens passen a la vida. I encara és més usual que el món del futbol i el de la política es barregin en les discussions que escoltem diàriament. Doncs jo avui els plantejo el paral·lelisme entre el que passa a Catalunya i el que li està passant al Barça en els darrers temps. M'explico: el Barça com a institució esportiva no està passant la seva millor època. Li cauen denúncies i queixes de tots costats i la pressió que rep a nivell nacional i internacional és molt forta. Vàrem començar amb una sanció de la FIFA que prohibia poder fitxar jugadors durant un any. Es va posar en dubte el sistema d'adquirir joves talents de la Masia. S'ha denunciat i sancionat en repetides ocasions l'exhibició d'estelades a l'estadi. El Barça pateix una hostilitat creixent als camps espanyols on li toca anar a jugar i en especial alguns jugadors titllats de "catalanistes". I a tot això, li hem de sumar un president del club que no gaudeix de massa popularitat i que defensa un contracte publicitari amb Qatar Airways, que incomoda moltíssims socis i simpatitzants. Malgrat aquest panorama, tres jugadors -Messi, Neymar i Suárez-, en principi difícilment compatibles pel seu caràcter i per la gran rivalitat esportiva dels seus respectius països, han aconseguit aparcar diferències, respectar-se mútuament i jugar amb un nivell de coordinació que feia dècades que no es veia en el futbol mundial. La compenetració d'aquests tres personatges ha deixat en segon terme els problemes institucionals del Barça i ara mateix han aconseguit fer de l'equip un exemple del millor joc que es pot fer sobre la gespa d'un estadi. El procés polític a Catalunya pateix igualment de moltíssims problemes externs, però a diferència del Barça, aquí, el trident polític és incapaç d'aparcar les diferències i fer un bon joc que derroti els rivals en el terreny de joc polític. Hi ha fins i tot gent que creu que ens dediquen a marcar-se gols en pròpia porta. El públic, que vol un país guanyador, ja fa estona que rondina.

SEGRE 29/11/2015

Entrades populars d'aquest blog

Neumünster

Al pare

Ni dretes, ni esquerres