La violència líquida

Va ser el sociòleg polonès Zygmunt Baumann qui estudiant els temes de la modernitat i la postmodernitat, va parlar de la “modernitat líquida”. Una societat actual en la que s’han perdut els referents clars i els valors sòlids que s’havien mantingut en les darreres generacions. Trobo molt encertada aquesta definició de “modernitat líquida” per intentar entendre moltes de les coses que estan passant al món en els darrers temps i especialment a casa nostra. En aquest sentit un dels aspectes que penso que està més sotmès a aquest procés actual de dissolució, és el de la violència. Diferents actors de la nostra societat han anat difuminant el tradicional concepte de la violència. I ho han fet amagant-se darrera d’eufemismes, generalitzacions i banalitzacions interessades per així intentar justificar les seves actituds. Des del món de l’esport , fins el món de la política, passant per diferents moviments socials de tot tipus d’ideologia, podem trobar exemples d’aquest procés. La violència en el món de l’esport, fins i tot en el base i formatiu, s’amaga sovint darrera el concepte: jugar amb “forta intensitat”, “entrega total”. Conceptes que evidentment sonen positius i d’alguna manera semblen justificar certes accions violentes durant el joc. Moviments socials d’extrema dreta i d’extrema esquerra acostumen a fer servir la següent justificació a l’hora d’explicar les seves actituds violentes al carrer: ens defensem de la violència estructural que patim per part de l’Estat i les forces policials. Una “violència estructural” entesa com tot allò que articula la societat actual i que no els agrada o no accepten. És tracta d’un concepte genèric que permet englobar-ho tot. Així qualsevol actitud agressiva per part d’aquests grups, queda justificada, segons ells, per patir una “violència anterior generalitzada”. I en el món de la política actual només fa falta veure com els partits polítics parlen d’un mateix fet, segons quina sigui la seva ideologia. Fets com els escraches, els piquets informatius de les vagues, portar estelades a un camp de futbol, els disturbis de Can Vies o de Gràcia, les manifestacions de Legionaris per Barcelona, etc. són tractats com a actes agressius o directament com a violència, segons la ideologia d’un partit i tractats pels altres com a llibertat d’expressió, dret a la queixa o exercir els drets socials. Pràcticament no queda lloc per a algú que intenti estar en un punt entremig o consideri que les dos parts tenen part de culpa o de raó. Veig amb preocupació una societat que va diluint el concepte de violència i que avança amb pas ferm cap els extremismes.

Entrades populars d'aquest blog

Neumünster

Al pare

Ni dretes, ni esquerres