Súper o normal?

Còmic de la Superwoman

Poc em podia pensar fa dues setmanes que el meu darrer article Superwoman, escrit el Dia de la Mare en què esbossava amb to irònic part de l’actual situació de la vida laboral entre homes i dones, desfermaria tants comentaris. L’article m’ha portat moltes felicitacions i alguna queixa. Ha estat interessant comprovar que quan el debat de la paritat home-dona baixa al nivell de la quotidianitat i no es limita al tema de llistes electorals i càrrecs de direcció, els ànims de la gent s’encenen amb més facilitat.
Deixant de banda que algú s’identifiqui personalment amb l’esbós que vaig fer dels personatges, està clar que el tema no deixa indiferent ningú i que no està resolt ni de bon tros. És evident que no totes les dones tenen o volen tenir el perfil de superwoman i que no tots els homes estan tan obsessionats en si mateixos com parodiava en el darrer article. Però sent així, ¿per què no he parat en aquestes dues setmanes de rebre exemples personals corroborant aquestes posicions? Si el que vaig caricaturar en del darrer article està tan allunyat de la realitat ¿per què tanta gent es pren la molèstia de felicitar-me o recriminar-ne ?
Està clar que la situació general de la dona ha millorat amb el pas del temps, però no és menys cert que encara queda molta feina per fer. La igualtat home - dona no és tan sols un problema de llistes electorals que se solucioni imposant una llei de paritat electoral, és una problemàtica molt més quotidiana. Si les promeses lleis de conciliació de vida familiar i laboral tiren endavant i l’altra part de la parella – home o dona - se sensibilitza per aquest tema, no farà falta que ningú es vegi forçat a ser súper. Seria bo que en un futur pròxim hi hagués menys dones – i homes – súper, i més dones i homes normals.

SEGRE 16/05/2004