La recepta del futbol

Pel·lícula:
Das Wunder von Bern
EL BON AMIC A. Balada em comenta al meu bloc -aprofitant la meva crítica a les primes dels jugadors de la Roja- que a ell no li agrada el futbol. Haig de reconèixer que a mi sí. Haig de reconèixer també, però, que trobo absolutament desmesurats els temes econòmics que l'envolten i el nivell de saturació informativa que fan tots els mitjans en general i les televisions públiques en especial. M'agrada el futbol per la barreja de qualitat i esforç personal amb la coordinació i esforç col·lectiu i el plantejament tàctic que exigeix. Quan aquests aspectes funcionen bé, veure un partit és per a mi un plaer. Aquesta primera setmana del Mundial ja ha donat unes quantes sorpreses. Equips sobre el paper molt superiors s'han vist amb dificultats o vençuts per equips més modestos que han sabut conjuminar bé aquests aspectes. Aquests casos els trobo magnífics, perquè demostren que ni els diners, ni el nom, ni la fama són elements bàsics del triomf. Em comenta una amiga txeca que al darrer Mundial d'hoquei sobre gel, les grans figures txeques d'aquest esport que juguen als EUA i el Canadà no varen voler tornar per a jugar el Mundial. L'entrenador txec va haver de crear un equip de circumstàncies amb els jugadors que hi havia al país. Doncs bé, Txèquia va guanyar la final a Rússia. Hi ha altres dos bons exemples en el món del futbol en aquest sentit, i tots dos van ser mereixedors d'una pel·lícula: The game of their lives, del 2005 (El partit de les seves vides), sobre l'equip dels EUA que va jugar el Mundial del Brasil del 1950, i Das Wunder von Bern, del 2003 (El miracle de Berna) sobre la selecció alemanya al Mundial de Suïssa de 1954 i la famosa final contra els hongaresos de Kocsis i Puskás. Tots aquests casos són una demostració que l'esforç personal, potencial per l'esforç col·lectiu i ben coordinat per un líder, dóna uns resultats brillants. En resum, la mateixa recepta necessària per treure un país de la crisi i portar-lo cap a l'excel·lència.

SEGRE 20/06/2010

Comentaris

  1. M'agrada la idea de joc col.lectiu. Els grans èxits al football i a la vida en general venen del treball cooperatiu. Fan falta figures això sí però si juguen soles no arriben a res. Per mostra, l'equip de França d'aquest any (no tenen vergonya!). M'agrada el football quan entenc el repte i quan intueixo esforç comú per arribar a superar barreres. No entenc res sinó d'aquest esport!
    M'agrada també la canço de Serrat "Kubala" o quan el football esdevé poesia.
    http://www.youtube.com/watch?v=46Nl37ueYVw

    ResponElimina
  2. En el cas de França encara sap més greu si recordem el nivell de compenetració que van tenir per guanyar el mundial de 1998 contra el Brasil de Ronaldo. Tot un exemple de joc Col·lectiu i implicació personal. A veure si sabran tornar a trobar aquest camí!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada