Lleida i el mapa de les infraestructures



El corredor mediterrani 

Què el corredor ferroviari del Mediterrani i l’aeroport de Lleida-Alguaire són dos dels projectes estratègics més importants per a la Lleida del present i del futur és una obvietat. Ja tots hem explicat abastament que la connexió de la ciutat i el territori amb la resta del món, sense necessitat de fer escala a Madrid ni a Barcelona és absolutament imprescindible. Però tant o més important que disposar d’aquestes infraestructures que ens situen al mapa és plantejar-se per a què les volem. No com una justificació victimista de la inversió (ningú no ens pot negar allò que és nostre com a lleidatans), sinó per preparar-se a treure-li tot el suc que puguem.

Hem arribat tard a la reivindicació de la connexió a l’eix ferroviari, del famós ramal del qual ningú se’n va preocupar fins veure que Lleida no hi era al mapa de la xarxa d’infraestructures prioritàries de la Unió Europea, el dia que es prenien les decisions definitives. El passat 19 d’octubre vam rebre una notícia agredolça. Tot llegint la lletra petita del text un podia constatar el següent: Corredor Mediterrani, sí; però amb connexió cap a Saragossa/Madrid/Cantàbric via Casp. És paradoxal que després de tant soroll mediàtic estiguem així a aquestes alçades de la pel·lícula i això denota que alguna cosa haurem fet tots plegats malament quan encara es posa en dubte la connexió de Lleida amb l’eix ferroviari del Mediterrani i, en canvi, a algú se li acudeix dibuixar la línia ferroviària per aquest poble aragonès de menys de 10.000 habitants, el qual em mereix, evidentment, tot el respecte. Les promeses que Lleida també tindrà un ramal de connexió amb Tarragona i així no quedarà despenjada de la influència econòmica que es pot derivar d’aquesta important infraestructura, hauran de ser seguides de molt a prop. Si la connexió de la zona cantàbrica amb el mediterrani queda plasmada amb una doble opció de via – per Casp i Lleida -, està clar que haurem de fer pinya tot el territori per tal de defensar i sobre tot fer veure a tothom, la idoneïtat de la nostra opció de cara a la potenciació econòmica de tota la zona. 
Amb l’aeroport de Lleida-Alguaire ha passat una cosa similar. Una plataforma a l’exterior que Lleida anhelava i necessitava, però que es va fer sense la suficient previsió i ara en paguem tots plegats les conseqüències. Aviat arribaran els primers vols amb esquiadors i segur que el turisme d’hivern, i tard o d’hora el d’estiu, ens ajudarà a millorar el balanç anual de passatgers a l’aeroport. Però amb aquest número, sigui alt o baix, no ens hem d’obsessionar, ni molt menys conformar. Hem de continuar apostant per la part d’atracció de turistes a través de l’aeroport però estic convençut que el que farà rendible la infraestructura per a Lleida serà el negoci del transport de mercaderies i la logística. Un model més acurat per a les característiques del nostre aeroport i la nostra economia productiva basada en l’agroindústria i l’alimentació de qualitat, que són, i seran cada cop més, motors de l’economia catalana i amb un pes específic important al sud d’Europa. De retruc, això ens servirà per no dependre tant de les subvencions a les aerolínies de baix cost, que s’han demostrat poc eficaces al nostre aeroport, tot i que potser han d’existir, en una justa proporció i mai com una via desesperada per amagar una pista buida d’avions. 
Ara no hem de pecar altra vegada de nous rics i hem de fer els deures del Corredor a temps i començar ja a definir què farem amb aquesta nova infraestructura i com aportarem més valor afegit a la ciutat i el seu entorn. Hi ha preguntes a les què hem de trobar una bona resposta el més aviat possible: què hi transportarem, quines indústries hem d’atraure per a què la inversió repercuteixi en una expansió de l’economia lleidatana, quines activitats se’n podrien beneficiar i quins esforços previs hem de fer tots (polítics i empresaris, principalment) per tindre les nostres mercaderies llestes per a l’exportació a través del tren del futur. Ens queden menys de deu anys (al 2020 el tram català ha d’estar acabat, si les previsions del Govern es compleixen) d’una feina ingent però crucial per al nostre futur en un món global i hiperconnectat. 
Una altre perill que corre Lleida en aquesta cursa pel Corredor és la tramposa indefinició dels dos principals partits espanyols, que aposten i brinden per una cosa a Catalunya i per la contrària a Aragó i a Madrid, o, com en el cas concret dels dos candidats a la Moncloa, ni tan sols es mullen per evitar aixecar ampolles en aquest context preelectoral en el qual primen les propostes més aviat sibil·lítiques per part dels dos partits amb seu a la capital de l’Estat espanyol. 
És una qüestió a considerar, però dins aquesta reflexió també hem de fer memòria sobre els aspectes més polítics: CiU és i ha estat la força política que ha pres amb més empenta la reivindicació del Corredor Mediterrani des d’un bon començament. Això ha estat, en part, gràcies a la feina a Madrid del senador Ramon Alturo i la diputada Conxita Tarruella, els quals ara mereixen un nou vot de confiança per acabar de reblar el clau i reforçar la presència de Lleida al mapa europeu de les infraestructures prioritàries. Altres ara en fan bandera per pur interès electoral (també ho fan amb el pacte fiscal, quan abans ni hi creien), però ja està bé que se sumin a projectes que beneficien Lleida i el conjunt de Catalunya. Des de CiU ja fa molt temps, que en aquest tema hem mantingut una postura clara i ferma. 
Article publicat en diversos mitjans de comunicació.

30/10/2011 

Comentaris