Sense deutes davant la història

Jozef Gabcík (1912-1942)

 El coronel Moravec espera Jan i Jozef a la porta de l’avió Halifax que ja té els motors en marxa a punt d’enlairar-se. De repent Jozef agafa la mà al coronel i li diu que ha de parlar amb ell a soles. El coronel s’espera el pitjor. Moravec escriu a les seves memòries que es va témer que Jozef renunciés en el darrer moment a formar part d’una de les missions més importants, espectaculars i perilloses que van tenir lloc a la Segona Guerra Mundial: l’atemptat a Praga de Reinhard Heydrich, la mà dreta i cervell pensant de Himmler, el cap de les SS. 

Jozef li va dir: “Coronel em sap greu demanar-li això, però.... he deixat un deute de 10 lliures a la cantina i no voldria deixar-lo pendent. ¿Podria fer-me el favor de pagar-lo per mi?” Moravec es quedà sense paraules i es limità a assentir amb el cap. “I coronel, confiï en nosaltres! Complirem la missió segons les ordres rebudes!”, va afegir. La missió es va complir però el final de Jozef Gabcík i Jan Kubiš, com la de molts altres txecs implicats o no en l’atemptat, com va ser el cas del poble de Lídice, va ser terrible. 

Aquesta anècdota em té impressionat des de que la vaig llegir i em sembla una metàfora excel·lent de la regeneració que crec que necessitem fer, si volem aconseguir un país nou, més just i més cohesionat. Jozef Gabcík, tot i ser conscient de la responsabilitat immensa que assumia i que li podia permetre deixar tota la resta de coses en un segon nivell, no va voler afrontar-la sense deixar pagat un insignificant deute de 10 lliures. Aquest incident, que per alguns pot semblar absolutament insignificant, per a mi dibuixa de manera molt clara com hauríem d’afrontar el procés en què es troba immersa Catalunya actualment. Catalunya, com han definit molts, s’enfronta a un procés històric, a un procés molt diferent al viscut en les darreres dècades i que sens dubte ens portarà a un nou escenari. Però si bé no hem de perdre de vista l’objectiu d’aquest procés, no és menys important acomplir amb les necessitats quotidianes que també ajuden a fonamentar un millor futur. La crítica que amb el debat del Dret a Decidir o la independència, s’amaguen altres temes importants de la realitat social de cada dia, ha de quedar absolutament esborrada pels fets. Es tracta de dos processos paral·lels, que s’han de complementar l’un a l’altre constantment. No té cap sentit fer un nou projecte de país si no és per millorar la vida dels nostres conciutadans i no podrem millorar la qualitat de vida de la nostra gent si no tenim a les nostres mans les eines que la fan possible, la sustenten i que la poden millorar. No pot haver-hi dicotomia, s’ha de treballar constantment amb la complementarietat dels dos processos. 

I és en aquest sentit que la política feta des dels ajuntaments ha de potenciar la doble vessant de millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans, però sense perdre mai de vista l’objectiu que com a país ens vulguem plantejar. La reciprocitat del procés i totes les seves actuacions han de ser la garantia d’èxit. Si Jozef Gabcík el 28 de desembre del 1941 tenia clar que l’objectiu més important que se li havia posat davant i que li costaria la vida no podia fer-lo oblidar la seva responsabilitat personal en aquells aspectes més quotidians, els catalans del 2013 ho hauríem de tenir com a patró de comportament. No pot existir un futur millor si no treballem i actuem cada dia per un present més just que doni bona resposta a les necessitats de la gent. 

Març 2013