 |
| El Xavier, la mare i jo Foto: Pere Zaballos |
És
difícil, molt difícil haver d'escriure un article el mateix dia que s'ha mort la
mare. Un immens sentiment de tristor ho envaeix tot. Ni els farragosos i a
vegades impertinents tràmits burocràtics que s'han de fer sobre la marxa en
aquests casos aconsegueixen distreure d'aquest dolor que ho impregna tot.
La mare
s'ha mort. Ho ha fet a casa, al seu llit com ella volia, però jo no he pogut
estar al seu costat en els darrers moments. Són d'aquestes coses a la vida que
un difícilment es perdona mai, però amb la qual hauré de saber-hi conviure per
incòmode que em sigui. La mare ha patit molt -massa- els darrers temps i els
darrers anys. Han estat uns temps en què els protocols mèdics es confrontaven
de manera constant amb els fonaments de la dignitat humana, el patiment propi i
el produït involuntàriament als altres. Aquest drama que toca viure a moltes
famílies és una equació segurament sense resposta única ni vàlida per a tothom,
però que et toca viure amb un desgast emocional molt important. La mort digna
és encara un tema per resoldre. La salut, aquest bé tan preuat que sovint només
valorem quan el perdem, ha estat molt esquerp amb la meva mare. Han estat
moltes les operacions i molts els hospitals on passar nits de vetlla al seu
costat. Aquesta limitació, però, no va ser cap obstacle per transmetre les
seves ganes de viatjar i de conèixer món als seus fills. Ho vàrem gaudir junts
de petits, de grans i sempre que hem pogut. I quan jo he viatjat pels cinc
continents i ella ja no ho podia fer, alguna cosa d'ella sempre feia el viatge
amb mi. Les seves ganes i passió per conèixer coses noves, sempre estava amb
mi. Ara vull recordar aquells viatges i aquelles descobertes junts i també els
tants i tants moments bons viscuts amb la família i els amics a Castellcir. Els
records de la seva felicitat en tots aquests moments guanyen els records d'una
vellesa injusta i dura dels darrers anys. Mare, continua viatjant i sent feliç,
jo també ho faré!
SEGRE 30/06/2013
Un abrazo Joan
ResponEliminaMuchísimas gracias José! Aún recuerdo la visita con mis padres para ver las Fallas! Cuídate y besos a la familia!
ResponEliminaLa pell de gallina, Joan Ramon.... A mi em venen els records de quan anava a casa teva al carrer Badia i posteriorment a la plaça Lesseps.... Una gran persona... Descansi en pau, que s'ho mereix després dels patiments que ha hagut de patir al final de la seva vida. Una abraçada molt forta!!
ResponEliminaGràcies Jordi! Tot són reords d'un passat molt feliç, en el que la meva mare hi té un paper bàsic i principal. Els darrers temps millor passar-los a un segon nivell, on no esborrin els moments de felicitat que hem viscut amb ella. Salutacions i gràcies de nou!!
ResponEliminaHola Joan Ramón.
ResponEliminaPor casualidad he leído la carta que has hecho a tu madre.
Me uno a tu dolor. Cuando la he leído es como si hubiera oído tu voz y me hubieras invadido.
Recuerdo con mucho cariño cuando tú y tus padres nos invitasteis a Román y a mí a sus bodas de plata en la playa. Qué lejos queda... y al mismo tiempo que cerca...
Mi pésame más sincero también para tu familia.
Me alegro mucho de tus logros.
Un abrazo fuerte. M.Carmen(Santander)
¡¡Pues bendita casualidad!!! Me ha hecho mucha ilusión saber de ti nuevamente. Esperaba verte en el congreso de Pamplona de EEOOII, pero me dijeron que no venías.
ResponEliminaYo también recuerdo con nostalgia esos días que comentas en la playa con mis padres. Fueron días felices. Por desgracia los últimos años, meses y días de madre han sido casi todo lo contrario. Ahora no me queda más que recordarla y preocuparme por la salud y bienestar de mi padre. La vida no se para y toca adaptarse a ella, guste o no. Te paso mi e-mail, y así me puedes escribir con más comodidad: jrzaballos@gmail.com
Salud, besos y hasta pronto!