 |
| Catedral de Sant Basili a la Plaça Roja Foto: JR Zaballos |
Aquí
teniu la primera part d’un reportatge sobre el viatge realitzat l’any 1998 a
Moscou i Mongòlia, agafant el Transsiberià. L’article va ser publicat en tres
parts al suplement Lectura del diari SEGRE durant el novembre del mateix any.
En aquest blog el trobareu repartit en 5 parts i una mica més ampliat que el publicat a SEGRE.
Moscou: de Lenin a Calvin Klein (Part I)
Un vel Iluixin de la companyia Aeroflot ens
deixa després de quatre hores a l’aeroport internacional Xeremetjevo de Moscou.
En aquesta ciutat el Jordi i jo passarem uns dies abans d’agafar el Transssiberià
número 4 en direcció a Ulaanbaator (capital de Mongòlia). A Mongòlia estarem 16
dies visitant el país acompanyats per una guia, per després tornar en avió –
via Moscou – una altra vegada cap a Barcelona.
Feia temps que volia visitar Moscou.
L’evolució que està patint la Meca del comunisme i el marxisme cap a un
capitalisme descontrolat és una experiència que volia viure de nou sobre el
terreny. En aquest cas una greu crisi política sense solució a la vista li dóna
un interès afegit.
Havia comprovat una evolució semblant a
Berlín, al Berlín Oriental, abans de la caiguda del Mur. I anys després que la
ciutat fos unificada, s’ha d’anar preguntant on era el Mur, ja que en prou
feines en queden uns trossos com a atracció turística. A Berlín vaig treure una
conclusió que volia corroborar a l’actual Moscou: els murs i els règims
polítics poden caure o canviar en 24 hores, però les mentalitats no. Viure
durant anys sota una estricta disciplina de valors i actituds no és quelcom que
es pugui canviar d’un dia per l’altre.
Doncs bé, Moscou està immersa en aquesta
esquizofrènia entre el capitalisme agressiu i la més pura tradició marxista.
Aquesta barreja difícil de digerir que sens dubte és atractiva des d’un punt de
vista turístic o periodístic, no deixa de mostrar unes ferides obertes que
semblen no voler cicatritzar. Mentre centenars de persones estaven gaudint
d’una parada militar d’excombatents de la segona Guerra Mundial amb tots els
honors, dos soldats de menys de 30 anys, vestits amb l’uniforme de campanya, demanaven
almoina asseguts en cadires de rodes i mostrant les seves cames amputades. Els
combatents de la Segona Guerra Mundial mereixen honors, els de la guerra
d’Afganistan, oblit. Rússia ja té el seu peculiar Vietnam.
 |
| La Plaça Roja amb el mausoleu de Lenin a la dreta. Foto: JR Zaballos |
En l’aspecte més personal també es comproven
aquests dos mons. Un taxista obre el maleter del seu Mercedes i ens obliga a
carregar i descarregar les maletes sense oferir-nos la més mínima ajuda en cap
moment. La conversa amb ell es limitarà a uns crits en rus dirigits a mi per
haver tancat malament la porta. I aquest no serà l’únic taxista que actuarà
així. Un altre exemple: dues agències de viatges situades al vestíbul de
l’hotel – a tocar – ens van passant de l’una a l’altra quan intentem solucionar
un problema amb els bitllets d’avió, sense que cap faci el més mínim esforç per
ajudar-nos. En vista de la situació kafkiana que s’està produint i les males
maneres que mostren, al final decidim anar directament a les oficines
d’Aeroflot. Gest inútil ja que està tot escrit en ciríl·lic i ningú parla
anglès. Ja tan sols ens queda encomanar-nos al Déu dels viatgers perquè no ens
quedem sense vol de tornada. És difícil de creure que en un món tan competitiu
com el del turisme, tres empreses absolutament depenents d’aquest món, no facin el més mínim esforç per facilitar les coses
al viatger.
Per sort no tot el servei de Moscou té les
mateixes característiques. Podem comprovar en diferents restaurants i locals –
sovint amb decoració a l’americana – que el servei ofert per joves russes i
russos és d’una extrema amabilitat. Sembla que les noves generacions aporten
noves actituds i nous hàbits.
 |
| Un dels edifics de l'interior del Kremlin Foto: JR zaballos |
El que també és nou a Moscou és l’espectacular
pujada de preus i, segons ens informen, amb tendència a esdevenir una de les
ciutats més cares del món. Menjar una pizza i beure una cervesa no baixa de les
2.500 pessetes, menjar a la carta en un restaurant normal unes 5.000. Una
ampolla d’aigua mineral, comprada en una botiga de queviures, no costa menys de
160 pessetes. Preguntant a uns amics russos el motiu d’aquests preus, ens
responen que els botiguers hi repercuteixen una gran part de l’amortització
dels diners que han de pagar a les màfies locals per poder obrir el negoci i
obtenir la seva protecció. Tinc la sensació que la societat russa s’està
dividint en dos. Per una part hi ha gent que cobra fàcilment més de 400.000
pessetes al mes i per l’altra gent que en prou feines en cobra 30.000. Així un
s’explica que les marques més prestigioses de roba, perfums, cotxes, etc. ja
tinguin les seves botigues obertes als llocs més cèntrics de Moscou – fins i
tot Maxim’s ha obert un restaurant prop de la Plaça Roja – i, per altra part,
tinguis els miners de Sibèria tallant el Transsiberià per exigir els seus sous
de misèria que els deuen. Agafar el famós metro de Moscou que en les seves
estacions encara guarda l’espectacularitat dels millors temps del comunisme i
endinsar-se en els barris perifèrics ens porta a comprovar que hi ha dos
qualitats de vida excessivament contraposades. La creació d’una àmplia classe
mitjana és una necessitat imperiosa per aconseguir l’estabilitat política al
país. Molts dels antics beneficiats pel sistema que ara passen a ser honestos
homes de negocis, tenen molt a dir en tot aquest procés. Així ho creuen si més
no alguns dels empresaris i treballadors amb els que hem parlat.
 |
| La Lubianka, el famós i temut edifici de la KGB Foto: JR Zaballos |
Moscou és una bonica ciutat de carrers amplis
– fins a 8 carrils de circulació per carrer – té la Plaça Roja i el Kremlin com
a merescuts atractius turístics. I també és una ciutat que es debat entre la
grandiositat dels cartells publicitaris i les llargues cues per veure el cos de
Lenin momificat. Per cert, no facin cua per veure’l si porten una càmera de
fotos, ja que no els deixaran passar encara que hagin estat fent hores de cua!
Les joves russes - espectaculars amb les seves
sandàlies de talons finíssims, cames llarguíssimes, minifaldilla i bruses
transparents -, contrasten amb les velles babuxca (àvies) amb el seu mocador al
cap i intentant vendre qualsevol producte en els seus petits quioscs
improvisats i els dieduxca (avis) portant atrotinats vestits de carrer plens
d’antigues medalles. I és que a Rússia alguna cosa ja ha canviat i, segons ens
diuen, sense possibilitats de tornar enrere. Si Lenin ara aixequés el cap del
seu fred i obscur mausoleu es trobaria que davant seu, a la Plaça Roja, hi ha
un aparador de Calvin Klein ple dels seus famosos calçotets. No hi ha tanta cua
com per veure’l a ell, però és que la visita al mausoleu és gratis i els
calçotets, d’un preu prohibitiu.
 |
| Primera pàgina de l'article publicat a SEGRE el novembre de 1998 |
Enllaç als altres articles:
1- El Transsiberià: Viure una llegenda (II)
2- Mongòlia: Espai i color (III)
3- Khovsgol: Des d'on es veu la fi del món (IV)
1- El Transsiberià: Viure una llegenda (II)
2- Mongòlia: Espai i color (III)
3- Khovsgol: Des d'on es veu la fi del món (IV)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada