El Transsiberià: viure una llegenda (II)

Pequín-Ulaan-Baatar-Moscou
Foto: JR Zaballos

Segona part de l'article: A Mongòlia amb el Transsiberià: El Transsiberià: viure una llegenda (II)

El tsar Alexandre III va donar l’ordre de construcció al 1891 i a l’any 1904 es va acabar. Té una longitud total de 9.288 km i uneix les ciutats de Moscou i Vladivostok a l’oceà Pacífic. Es tarden 7 dies a recórrer  aquesta distància i es passa per 8 fusos horaris diferents. La importància d’aquest tren , que al principi tenia la finalitat de comunicar l’ampli imperi rus, encara es manté avui en dia, no tan sols com un sistema barat de transport per a la gent allunyada del centre neuràlgic que representa Moscou, sinó també com una artèria bàsica de transport de mercaderies i de recursos naturals dels quals Sibèria n’és tan rica.

Les venedores oferint els seus productes
i els vigilant xinesos atents
a qui entra i surt del vagó.
Foto: JR Zaballos

A les 20:30 h estàvem davant del nostre vagó a l’estació Jaroslav. El nostre transsiberià és el número 4 i s’anomena “el Xinès”, ja que tot el servei pertany als ferrocarrils xinesos – exceptuant el més que casolà vagó restaurant que és rus-. Aquest tren ens deixarà a Ulaanbaatar dins de 5 dies i aproximadament 6.500 km. Aquest transsiberià no arriba a Vladivostok. Poc després de passar pel llac Baikal, es dirigirà cap al sud transformant-se en el Transmongolià que acaba el seu recorregut a Pequín.

El tren número 4 té fama de ser el més còmode – sobretot en relació amb l’anomenat “Rossinya” de servei totalment rus. La veritat és que la nostra cabina de primera sembla una petita casa de nines: el terra emmoquetat, parets d’imitació a fusta, cobrellits blau cel, ventilador, musica ambiental (xinesa) i ... dutxa!, compartida, això sí, amb la cabina del costat.

El revisor xinès, que controlarà durant tot el viatge el nostre vagó, ens demana la documentació i els visats. Al preguntar-nos pel país d’on venim, diem: Spain. Ell fa cara de no entendre res. Nosaltres hi tornem: Spanska, Catalonia... I ell continua amb cara de pomes agres. Nova versió: Barcelona, Olimpic Games... Breu somriure i cara d’assentiment del revisor. En vistes d’això no puc més que pensar: a veure si haurà de ser Espanya qui s’independitzi de Catalunya per poder ser coneguda... 

Escrivint el meu article
Foto: J. Baulenas

Ara la nostra preocupació és saber amb qui compartirem la nostra dutxa durant tot el viatge. De sobte escolto que a la cabina del costat algú diu: Spain! I el revisor que contesta amb uns ja, ja! Amb to d’assentiment. Em poso a riure i li comento al Jordi: Déu n’hi do el dia que li estem donant al pobre xinès! Trec el cap i vaig a veure qui tenim de veí. Oh sorpresa! És Chema Rodríguez. Chema és molt conegut en el món dels viatgers. És director de la revista Cartographica i té un programa de viatges a la cadena SER. També escriu articles de viatges als principals diaris del país. Ell també va a Mongòlia, viatja sol i vol muntar una expedició per anar a veure els Sathan, una tribu del nord del país en vies d’extinció. La passió conjunta pels llibres i els viatges farà que el Chema es passi els propers dies a la nostra cabina i tan sols vagi a la seva per dormir. L’àvia russa amb qui comparteix la cabina ja n’ha pres possessió, deixant-li tan sols l’espai just per dormir.

Chema Rodríguez en la nostra cabina
Foto: J. Baulenas

La vida en el Transsiberià té un cert toc de vida carcerària. M’explico: la cabina-cel·la fa uns 2x1,75 m. el vigilant xinès és el que determina quan ens hem d’aixecar i ho fa amb música xinesa a tot volum, les parades són poques i màxim 15 minuts. Durant les parades el nostre vigilant surt a l’andana i controla que no pugi cap desconegut i que nosaltres tornem a entrar al tren abans que arrenqui. El menjar al vagó restaurant té més de ranxo que d’altra cosa. Queden molt lluny aquells àpats descrits en algun llibre sobre el Transsiberià de fa uns 20 anys, en què el caviar i el xampany donaven un toc alegre a la monòtona vida del tren. El nostre amic Sasha – el cambrer – ens ofereix inalterablement al llarg del viatge dos opcions: sopa i pollastre, o bé pollastre i sopa. El segon dia ens sorprèn, però al tercer ja ens ho agafem de broma amb el mateix Sasha, que ja no ens pregunta que volem. Fora de les menjades, la vida a la cabina és la que un pot veure a les pel·lícules de presons: gent estirada dormint, jugant a escacs, escrivint, escoltant música, mirant per la finestra dins de les seves petites cabines. Tothom amb un cert aire de resignació i esperant la propera parada per sortir a estirar les cames.

Paisatge vist des de la finestra del tren
Foto: JR Zaballos

A mesura que anem avançant l’ensopiment – per la nul·la activitat – i la merda van en augment quasi geomètric. El passeig que ens porta una vegada al dia al vagó restaurant i que ens obliga a creuar per 5 vagons molt plens d’alemanys, ens permet confirmar cada dia l’increment del desordre i el de la pudor. Nosaltres gaudim – encara que sembli una paradoxa –d’aquesta privació de llibertat. Ens dediquem a llegir (ja porto tres llibres) a escriure o a parlar dels temes més variats, però en els que les dones i els viatges sempre acaben sorgint.

En relació al paisatge que es pot veure des del Transsiberià, es pot dir sense embuts que no és res de l’altre món. És possible que a l’hivern la capa de neu el faci més atractiu, però ara, la veritat, és que és bastant decebedor. Hi ha molt gris i zona industrial al voltant de la línia fèrria, llarguíssimes zones amb una paret d’arbres que no et permeten veure el que hi ha al darrere i tan sols de tant en tant alguna datxa (casa d’estiueig pels russos) li dóna una mica de color. A mesura que ens apropem a Mongòlia el paisatge millora una mica, ens trobem més boscos, la taigà i el llac Baikal. De totes maneres els tres opinem que el veritable valor d’anar en el Transsiberià no és ni de bon tros el paisatge, sinó l’experiència d’estar cinc dies tancats en un tren, patint un lent jet-lag amb sis canvis horaris però al mateix temps gaudint de tota la densitat d’un temps lliure d’obligacions. La relació espai-temps es viu des d’una nova perspectiva.

En una de les breus parades del tren
Foto: JR Zaballos

El contacte amb els russos queda reduït al que es produeix a les parades. Les venedores s’apropen als vagons per vendre queviures que tots ens afanyem a comprar per donar més varietat a la nostra dieta. El darrer contacte amb la realitat russa i la primera amb la dels mongols – al creuar la frontera – ens porta a prop de la desesperació.  Hem de patir més de quatre hores d’espera a mitjanit, perquè ens revisin els papers, els segellin i els tornin a mirar, llanterna en mà i donant tombs per tot el vagó per veure si hi ha algú amagat. I per cert, els papers que ens han donat per emplenar al creuar la frontera només estaven en rus i alemany! No és d’estranyar que el Chema donés gràcies al cel pel fet que jo sigui professor d’alemany i li resolgués el problema. Dormim poques hores i ens despertem a les portes d’Ulaanbaatar. Plou. El paisatge, ara sí, d’una serena bellesa, aconsegueix tenyir d’una certa malenconia el comiat d’aquest tren mític. Hem arribat.

Ens acomiadem del Transsiberià
Foto: J. Baulenas

Enllaç als altres articles:

1-  A Mongòlia amb el Transsiberià (I)
2-  Mongòlia: Espai i color (III)
3-  Khovsgol: Des d'on es veu la fi del món (IV)
4- Siberia és catalana (i V)

SEGRE Novembre 1998

SEGRE Novembre 1998