Khovsgol: Des d’on es veu la fi del món. (IV)

Muntant a cavall pels voltants del llac Khovsgol
Foto: J. Baulenas

Quarta part de l'article: A Mongòlia amb el Transsiberià. (IV): Khovsgol: Des d’on es veu la fi del món.

Deixem el Gobi amb els seus variats paisatges i colors i després de fer escala a Ulaanbaatar, ens dirigim a Moron, al nord del país . Des de Moron, amb nou conductor i vehicle farem el camí cap al llac Khovsgol. Després de 4 hores arribarem al Toilogt Camp a la riba del llac. Aquest camp està obert només quatre mesos l’any per culpa del fred i la neu que el fan inaccessible i inhabitable la resta de mesos. Ara tot i ser l’agost, dormirem a les tendes amb edredó doble, manta a sobre i l’estufa encesa!

Toilogt Camp al llac Khovsgol
Foto: JR Zaballos

La guia alemanya que porto defineix aquesta zona de Mongòlia de la següent manera: No és tracta de la fi del món, però des d’aquí es pot veure! D’aquí sortirà l’expedició del Chema, per anar a veure la tribu dels sathan que es troba darrera de les muntanyes que encerclen el llac, quasi tocant a la frontera russa. La nit abans del comiat, celebrem el meu aniversari. La nostra guia se n’assabenta i fa obrir el bar. Tots els membres de l’expedició, el Chema, el Jordi i jo acabem buidant llaunes de cervesa alemanya, ballant agarraos i amb la música ¡oh sorpresa! de Macarena! A l’endemà, amb força ressaca, ens acomiadem del Chema. Ens tornarem a veure d’aquí a deu dies a Ulaanbaatar.

Nosaltres amb la guia local ens dediquem a visitar els voltants del llac muntats a cavall.

Amb una família Shatan i els seus rens
Foto: JR Zaballos

Poc després de sortir tindrem la sort de creuar-nos amb un pare i un fill de la tribu dels Sathan que van cap al poble més proper per intercanviar productes. Aquesta tribu es dedica bàsicament a criar rens i els fan servir fins i tot per muntar a cavall. Ens fem una foto amb ells i xerrem una estona gràcies a l’ajuda de la Puye. Després continuem la nostra cavalcada. Muntar els cavalls mongols no és gens fàcil. Tots els mongols n’aprenen de ben petits i hi ha competicions especials per a ells. Són uns cavalls petits, molt ràpids i amb bastant mala lluna. No tenen un caràcter gregari amb “pilot automàtic”, si el genet que els munta en sap, obeeixen a cegues, sinó són ells el que fan el que volen amb el genet. Quan li preguntem a una guia francesa amb la qual coincidim al campament, per què la gent del seu grup no munta a cavall, ens diu que al principi ho feien, però que, de resultes de les caigudes que sovint patien els turistes, van deixar de fer-ho. La veritat és que ho podrem veure i comprovar. Veurem volar per sobre del cavall dos nens mongols que fan una carrera i el Jordi, en una de les galopades a camp obert, acabarà abraçat al coll del cavall, com el capità Hadock en el còmic de Tintin, abans de caure a terra. De fet s’ha d’afegir un segon problema a la munta d’aquests cavalls: la sella mongola és molt alta i estreta, i a més a més, està col·locada molt a prop del coll del cavall, la qual cosa fa que qualsevol moviment rar de l’animal et desequilibri amb molta facilitat.

Un cavall mongol i la seva sella
Foto: JR Zaballos

De totes maneres el fet de poder cavalcar per tots aquells paratges, on la solitud, el silenci i la natura més verge es donen la mà, és una sensació difícil d’oblidar i que impacte profundament. Per la tarda veiem i participem breument en les tradicionals lluites mongoles. Un esport, que com a nosaltres el futbol, els apassiona i practica quasi tothom. Una vesprada amb música tradicional mongola, que en algunes de les seves cançons ens recorda el country americà, posa punt i final a la nostra estada en aquest lloc magnífic.

Volcà Khorgo
Foto: JR Zaballos

La nostra última destinació ens portarà a Ulaanbaatar fins el volcà Khorgo. Són més de 600 quilòmetres en 4x4. Els primers, per carretera més o menys ben asfaltada, la resta són pistes de terra o bé directament camp a través. Pel camí pararem a Kharkhorin, on hi ha el monestir més important del país, i on antigament tenia el seu centre polític i militar el gran Gengis Khan. Ens comenten que després de molts anys de prohibició de qualsevol manifestació religiosa, ara, amb la tornada de la democràcia, el budisme ha tornat a agafar molta embranzida i que la figura del Dalai Lama té força influència entre la societat mongola. La seva visita a Mongòlia fa un temps, va ser tot un esdeveniment al país.

Monestrir de Kharkhorin
Foto: JR Zaballos

El trajecte amb el 4x4 és magnífic. Gaudim un altre cop d’una gran diversitat de paisatges, creuem un munt de rius i hem de parar reiterades vegades per preguntar pel camí. Finalment arribem a Tsenkher jiguur, el nostre campament base per arribar-nos el dia següent al volcà. Es tracta d’un campament molt petit – 8 tendes – famós per les aigües termals. Hi ha un parell de piscines a l’aire lliure en les quals es pot gaudir d’una aigua calentíssima. Després dels sotracs del 4x4 i les dos hores que he muntat a cavall pels voltants, un bany en aquestes aigües és un plaer de déus. A l’endemà visitem el volcà i el llac que hi ha prop seu. En el llac intentem pescar però sense cap èxit, malgrat que el mongol al costat nostre no para de traure peixos. La nostra mala sort, no s’atura aquí. Baixant del volcà Khorgo, la Puye, la nostra guia rellisca i es trenca el peu. El nostre conductor, fort com un roure, la baixa a coll-i-be fins al cotxe. Després la portem al poble més proper, en el qual no hi ha aparell de raigs X, ni guix per poder-la enguixar. Ens recomanen portar-la a l’hospital més pròxim. Això vol dir que hem de fer 4 hores més de 4x4 per pistes de terra que li fan veure les estrelles a la Puye, cada vegada que patim un sotrac. Finalment arribem i li poden enguixar la cama. Diagnòstic: el peroné trencat.

Monestir de Kharkorin
Foto: JR Zaballos

Tornem a Ulaanbaatar, on passem els darrers dos dies de viatge. Visitem el Museu de Historia Natural malgrat estar tancat. Les gestions de la Puye i un suborn al porter, ens permet visitar a soles el museu. És un museu molt interessant pel tema fòssils de dinosaure i per conèixer la història del país. Com a anècdota del museu, el comentari que va rebre el primer astronauta mongol – Zhugderdemidiyn Gurragcha - per part de la seva mare poc abans d’anar a l’espai: Nen, abriga’t que allà dalt hi fa molt fred!

Ulaanbaatar no és una ciutat massa atractiva.

Lluita mongola al costat del llac Khovsgol
Foto: JR Zaballos

El centre segueix els paràmetres urbanístics de les capitals excomunistes: grans avingudes, edificis oficials grandiosos, places immenses i monuments als herois comunistes. Fora del centre abunden els barris amb grans blocs de pisos, sovint construïts amb l’ajut de l’ex Unió Soviètica. Ara, la relació comercial i política amb Rússia ha baixat bastant, però s’ha incrementat per altra banda amb països com Japó o Alemanya. Les coses van canviant poc a poc en un país que no ho han tingut, ni ho tenen gens fàcil, estant entremig de dos grans potencies com són Rússia i Xina.

Plaça central de Ullaanbaatar
Foto: JR Zaballos

El capitalisme incipient ha començat a donar color a la ciutat amb els cartells publicitaris i l’augment de botigues, però l’autèntic color del país el donen els seus paisatges, les postes de sol i les tempestes. Han apostat fort pel turisme com a font d’ingressos. Tan sols em toca demanar que la saviesa d’aquest poble mil·lenari s’imposi als intents d’expansió turística i urbanística descontrolada. La impressionant bellesa de les seves terres i l’atípic sistema de vida de la seva gent nòmada no haurien de ser la moneda de canvi d’aquest progrés. No queden massa llocs com Mongòlia. És un país fantàstic, ha estat un viatge inoblidable!