 |
| De l'abraçada entre D. Fernàndez i A. Mas, al No als pressupostos del 2016 |
La política catalana ha patit un terratrèmol per l’actitud de la CUP amb els pressupostos del 2016. Tothom –menys els mateixos cupaires, segons han reconegut posteriorment– era conscient que la situació política actual, la pressió externa contra un govern proindependència i el respecte o no al pacte signat amb Junts pel Sí feien que la decisió d’aprovar aquests pressupostos marqués un abans i un després en la política catalana. I així ha estat!
La CUP que va entrar al Parlament el 2012 no és la d’ara. Jo vaig ser un dels que va considerar que la CUP portava aire fresc al Parlament, noves maneres de plantejar temes polítics (tot i que discrepo en molts dels seus postulats) i que podia fer més transversal el procés independentista. En aquest sentit, creia que des de la discrepància ideològica es podia avançar gràcies al fet de posar l’accent en les millores socials i a donar resposta als anhels d’independència que una bona part de la gent del país demanava. Aconseguir votar el 9-N va ser un bon exemple d’aquesta manera de col·laborar que alguns creiem viable. Però les darreres eleccions ho canvien tot. La CUP millora resultats i passa a ser imprescindible per poder tenir govern. Aquest poderós pastís que els atorga la matemàtica parlamentària els indigesta i els porta a patir una llarga nit de malsons. Una nit que deixa pel camí Artur Mas, Antonio Baños i les esperances i il·lusions de molts catalans que veiem en la unitat d’acció social i política l’única possibilitat de poder aconseguir el nostre somni d’una Catalunya independent.
Els representants d’aquesta nova política han justificat l’espectacle final per lluites internes, temes de funcionament i per la gestió de les preses de decisió. És a dir, han posat el partit al davant de les persones i el país, una característica de la vella política de la qual tots estem molt farts. Però tot això no ens debilita. Ens fa més forts. Hem detectat debilitats on crèiem que hi havia fortaleses i viceversa. Ja no tenim paraules i discursos, tenim fets i actituds. Tenim un futur real, per fer política real. Els qui vulguin continuar mirant-se el melic, si us plau, que s’apartin!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada