He llegit els dos llibres que ha escrit Xevi Xirgo sobre tot el viscut pel president Carles Puigdemont, des que va ser cridat a Palau per Artur Mas (2016) fins a arribar al famós acte multitudinari a Perpinyà, poc abans del confinament per la pandèmia (2020). El primer llibre –M’explico– acaba poc abans de la sortida cap a Bèlgica, i el segon –La lluita a l’exili –, descriu tot el període a l’exili. El que s’explica en el primer llibre no difereix del que ja es va publicar prèviament sobre el procés en els llibres Assaig general d’una revolta, de Francesc Marc Álvaro, i Tota la veritat, d’un grup de periodistes. El valor, en aquest cas, és que tot això se’ns explica des de la visió del President, que fa que els esdeveniments agafin una dimensió molt més directa i propera. Després de llegir el primer llibre, i contrastant-lo amb els altres, a mi em queden clars els següents punts: el discurs polític que es portava durant el procés de cara a la ciutadania no anava al mateix nivell ni al mateix ritme que les accions que feia el Govern. Les discrepàncies internes dins dels diferents partits independentistes, i sobretot les baralles entre ells, van ser un autèntic dissolvent pel possible èxit del procés. Els egos personals sovint van passar per sobre de l’estratègia de país. No es va calcular gens bé la resposta que donaria l’Estat el dia del referèndum, ni després d’aquest. Tampoc es va saber calcular l’actitud de la Unió Europea envers el problema de Catalunya. Els sectors més durs de PP i PSOE es van imposar clarament als que cercaven una possible negociació, i això, juntament amb el canvi d’actitud del rei, va donar ales a tota la repressió que portem vivint a Catalunya des d’aquelles dates. Els intents del president Puigdemont d’ajornar la declaració d’independència o el fet d’anar a eleccions autonòmiques per intentar aturar el 155 van ser valorades per uns i altres com a debilitat i, així mateix, com el moment òptim per acabar amb ell i el projecte independentista. Puigdemont ha estat massa sol en moments decisius. La pressió brutal dels poders econòmics i fàctics del país, per tal de cercar una solució, s’ha fet sobre el més dèbil –el govern català– i no contra el més fort –el govern estatal–.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada