Benvolgut Sr. Illa


Permeti’m aquesta columna d’opinió per dirigir-li una petita reflexió. No tinc el plaer de conèixer-lo personalment i, com moltes altres persones, vaig començar a saber més de vostè per la maleïda pandèmia de la Covid. Haig de dir que el seu to a l’hora d’explicar les normes per fer front a la pandèmia em va semblar força adequat. Soc ferm defensor que els polítics expressin les seves idees sense entrar en actituds més agressives típiques d’un reality show. Però si bé la seva actitud verbal davant l’enfrontament polític em sembla molt correcta, no puc dir pas el mateix dels fets que han acompanyat les seves paraules. M’explico. Després de sermonejar que no s’havia de fer política amb la pandèmia i que fer-ho era una autèntica vergonya, resulta que vostè ha acceptat ser el cap de llista del PSC a les eleccions catalanes enmig d’una terrible onada de la pandèmia. En el moment que més es necessita un ministre de sanitat, es posen per sobre els interessos del partit, s’obliden totes les recriminacions morals i s’aprofita el seu efecte mediàtic. És més, i això encara ho trobo més greu, quan el dia abans d’acceptar el càrrec de cap de llista li van preguntar per activa i per passiva si seria el candidat del PSC, vostè ho va negar reiteradament sense moure ni una pestanya. Preguntat el senyor Iceta per què vostè ho havia negat el dia abans de manera tan vehement, ell va contestar que per fidelitat a ell i al partit. És a dir, que un ministre de Sanitat en plena pandèmia prefereix mentir tota la ciutadania a dir la veritat. La fidelitat als caps del partit per sobre del servei al ciutadà. Ens ho va deixar ben clar i català. La cirereta del pastís va ser veure’l donar classes d’ètica pocs dies després, quan recriminava a un polític murcià del PP que s’hagués vacunat abans que li toqués. Vostè, amb el temperat to de veu, va dir que els polítics han de donar sempre exemple a la ciutadania. Ell va dimitir. Doncs, senyor Illa, pot entendre que en el meu escrit d’avui li demani només que sigui coherent i doni exemple de les seves paraules. Catalunya no es mereix de cap de llista del PSC i menys de president de la Generalitat algú que deixa la ciutadania penjada en un moment molt greu de la pandèmia i que demostra amb fets que el seu partit i els seus líders l’importen més que els ciutadans a qui ha de servir. Cordials salutacions.

Comentaris