Estava fent fotocòpies per a les classes d’alemany de l’EOI, quan es va apropar el Rubèn i em va dir com de passada: t’ha comentat la Cris que les anàlisis que em van fer no han sortit massa bé? I no, jo no en sabia res. Feia dies que no coincidia per l’escola amb la Cris, una companya del departament de francès. Els tres havíem parlat força darrerament, ja que pocs mesos després d’aquesta conversa ens jubilaríem junts com a professors de l’EOI. El Rubèn no va poder gaudir ni un sol dia de la seva jubilació. La malaltia que li van trobar va ser ràpida i demolidora. Al Rubèn li tenia estima. Tot i no ser del mateix departament, ni haver compartit moltes estones junts, la seva sobtada mort va ser una ferida que ens ha deixat cicatriu. La Cris, la Montse –companya també del seu departament de francès– i jo, quan ens trobem, el recordem i aixequem les copes en record seu. Mai mor del tot qui és recordat per gent que l’estima. La mort de l’altre, en aquest cas la del Rubèn, ens ha deixat una cicatriu que ens recorda constantment que el temps de vida pot ser molt fugaç, que no es pot comprar ni planificar a voluntat i menys a terminis garantits. Però tot això que els explico ho entendran molt millor si llegeixen el magnífic llibre de Teresa Ibars: La mort de l’altre (editorial Comanegra). Parlar de la mort mai és agradable i sovint és un tema que intentem esquivar de totes les maneres possibles. Ibars, però, fa el contrari, s’hi enfronta de cara, i, a benefici del lector, s’obre en canal a través de la seva cuidada prosa per ajudar-nos a entendre i compartir sentiments indesxifrables, dolors existencials, buidors infinites, absències molt presents i un present innegociable. El llibre és pur sentiment i reflexió a la vegada. A través de la seva mirada i les seves descripcions ens emocionarem i llegirem algunes coses que hem viscut, sobretot els que portem alguns anys de vida, però que no sabíem com entendre o explicar. La mort de les persones que ens envolten, d’una manera o altra, sempre ens interpel·la o com diu la Teresa pot tenir la “capacitat d’encomanar noves dinàmiques en altres vides”. La nostra pròpia mort ja no ens permet canviar res. En tot cas ens hauria d’interpel·lar abans per aprendre a gestionar-ho tot millor, ja que, com diu Ibars, “quan un naix ja és prou vell per morir”.
 |
| Esquerra dreta: Rubèn, Cris i jo davant l'EOI Foto: JRZaballos |
 |
| Amb el Rubèn Foto: JRZaballos |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada