Vaig visitar Xina per primera vegada el 1990. Un any després de les famoses revoltes de la Plaça Tiananmen. Els tràgics successos d’aquell any, que encara són tema tabú a Xina, van fer que augmentés el control policial sobre la població i els visitants. Així que visitarem allò que ens van permetre. Ara he tornat podent decidir jo a quins llocs volia anar. Tenia ganes de veure els canvis que s’havien produït a Xina i anar a zones que al 1990 no eren accessibles als turistes en general. Un dels llocs que vaig visitar i al que ara he tornat ha sigut Shanghai. Dir que el canvi de la ciutat ha sigut espectacular és quedar-se curt. I crec que aquest canvi és extrapolable a gran part del país. La Xina dels colors foscos, dels milions de bicicletes, de la foscor al vespre, de la manca de restaurants i botigues ara ha passat a ser la Xina plena de colors i espectacles lumínics impressionants, dels caos circulatoris de cotxes, motos i alguna bicicleta; i també la Xina de la competència entre les mil i una botigues i restaurants que hi ha a cada ciutat. Establiments on ha desaparegut pràcticament el diner en metàl·lic i tot es paga amb aplicacions de mòbil. Veig difícil trobar cap altre país que hagi experimentat un canvi tan brutal amb el mateix període de temps. Aeroports i estacions de tren d’alta velocitat noves. Trens viatjant a més de 300 km per hora sense cap vibració. Ponts, aqüeductes, carreteres de varis carrils a dojo i càmeres de vigilància també per tot arreu. Si el turisme al 1990 era escàs, ara és una activitat econòmica de primer ordre i no només per l’arribada de turistes estrangers. Els xinesos es mouen d’un costat a l’altre del país per veure les increïbles meravelles de la seva natura i les joies cultures dels seus pobles i ciutats. Aquest impressionant país que ha patit una història complicada i dramàtica no deixa a ningú indiferent. Si bé la Xina del 1990 amb Deng Xiaping era comunista i la de 2026 amb Xi Jinping també ho és, esta clar que el relativisme polític ha derrotat per golejada al dogmatisme ideològic. Veig a Xina com a primera potència mundial d’aquí a poc i per les properes dècades. Un país que fins fa uns anys el miraven amb aire de superioritat. I mentre els europeus ens crèiem el melic del món, Xina ens anava avançat per la dreta i per l’esquerra, això sí, mantenint la tradicional manca de llibertat d’expressió i d’informació.
 |
| Shanghai. Foto: JRZaballos |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada