 |
| Imatge creada per ChatGPT per l'article |
No em va sorprendre gaire que la primera encíclica del nou papa Lleó XIV, Magnifica Humanitas (Sobre la salvaguarda de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial), publicada el 25 de maig d’aquest any, abordés els riscos de la intel·ligència artificial. De ben segur que molts de vostès han sentit, en els darrers temps, algú explicant les coses que ha pogut fer gràcies a la IA: els problemes que ha resolt, els suggeriments que li ha fet, els dossiers que li ha elaborat o els dubtes que li ha aclarit. Disposem, doncs, d’una intel·ligència creada per l’ésser humà capaç de resoldre molts aspectes de la nostra vida. Una situació impensable fa només uns quants anys. Però hi ha un aspecte molt important que sovint passa desapercebut. Com afirma Sergio Guadarrama, enginyer de Google: “La intel·ligència artificial està en la seva prehistòria.” Si aquesta tecnologia, que ja avui ens sorprèn cada dia més, es troba encara a les beceroles i ja preocupa fins i tot el Sant Pare de Roma, és que el seu potencial és molt més gran i transcendent del que podem imaginar. Tenim davant nostre un ens immaterial disponible les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana. Sempre atent a les nostres peticions, mai no ens respon amb males paraules, sovint ens anima, ens felicita o ens ofereix orientació. És capaç de simular que es posa en el nostre lloc, de suggerir què faria davant una determinada situació i de resoldre en segons feines que abans requerien mesos. No s’escandalitza per les preguntes que li formulem i sempre manté un to comprensiu. I tot això és només una petita mostra del seu potencial. És comprensible que el Papa vulgui recordar que la responsabilitat moral continua essent humana i alerti del perill que acabem delegant decisions ètiques en algoritmes. Però potser hi ha una qüestió encara més inquietant. Si cada dia la relació entre les persones i la IA és més constant, més personal i més íntima, ¿no estem començant a atribuir-li, nosaltres mateixos, una autoritat moral? Quan consultem la IA abans que els amics, abans que els experts o fins i tot abans que la nostra pròpia consciència, ¿no li estem atorgant un paper que va molt més enllà del d’una simple eina? Hi ha el risc que la intel·ligència artificial arribi a convertir-se en un déu. Però, no estarà el veritable perill en el fet que siguem nosaltres qui, gairebé sense adonar-nos-en, acabem tractant-la com si ho fos?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada