País progressista

Imatge creada amb IA.

Tinc una amiga que està molt preocupada pel seu país. Em comenta que és progressista de tota la vida i que està contenta perquè ara hi governen els seus. Però està amoïnada per una sèrie de fets que no veu gens clars. Resulta que les persones de més confiança del president estan davant del jutge per diversos delictes, tot i que ell assegura que no en sabia res. I ella dubta què és més greu: no saber res del que fan les persones de confiança que tens al teu voltant quan ets president d’un país, o saber-ho i fer els ulls grossos perquè són amics teus. El mateix president i l’expresident del partit també tenen problemes amb la justícia per qüestions vinculades a ells i als seus familiars. Fa poc temps, quan la justícia va actuar contra un grup independentista dins de l’Estat, ella va creure fermament el que li deien des del seu partit, afirmant reiteradament que vivien en una democràcia plena. Ara, però, el mateix partit parla de jutges polititzats i de lawfare quan els afectats són ells. També li costa d’entendre que dos àmbits tan associats a l’esquerra com la sanitat i l’educació estiguin en peu de guerra, protagonitzant vagues interminables, mentre que els responsables polítics afirmen que ja no negociaran més amb ells. Ella pensa que aquestes actituds són atribuïbles a la dreta però no pas als progressistes, i encara menys quan es tracta de serveis públics bàsics. I ella, que sap que afortunadament el seu país és un Estat aconfessional, i que tot el que estableix la Constitució s’ha de complir escrupolosament, no entén com a un dirigent religiós se’l tracta com si fos el polític més important del món i se li permet parlar davant dels representants electes per dir-los que no li agraden algunes de les lleis que han aprovat democràticament. Ara tem que, si no pot haver-hi discriminació per motius religiosos, tal com estableix la Constitució, això es repeteixi amb altres líders religiosos i acabin convertint-se en el país més religiós del món. Ella, després de felicitar-me per l’extraordinari espectacle a la Sagrada Família de dimecres, m’ha preguntat què en penso jo de tot això. I jo, que visc a Lleida i que tant a la nostra ciutat com a Catalunya i a Espanya tenim governs realment progressistes, estic absolutament convençut que tot això seria impossible que passés. Nosaltres sí que vivim en una democràcia plena i la gent no permetria de cap manera que tot això succeís. Pobra noia i pobre país!

SEGRE 14/06/2026