Fa una setmana de la final del Mundial de futbol i és interessant analitzar les reaccions a la victòria de la selecció espanyola contra Argentina. Aquesta vegada ni tan sols el poder futbolístic de Messi va aconseguir aturar el joc col·lectiu de l’equip espanyol. Espanya va ser molt superior a Argentina i, per sort per al futbol, va guanyar qui va jugar millor. L’anàlisi que s’ha fet posteriorment del Mundial varia molt segons el país de procedència. Fins i tot dins d’un mateix país trobem perspectives molt diferents. Hi ha dades, però, que són objectives i que, crec, expliquen molt bé aquest èxit del futbol espanyol. L’any 2010, Espanya va guanyar el Mundial de futbol de Sud-àfrica amb set jugadors formats a la Masia del Barça. Aquell mateix any, el Barça havia guanyat la Lliga amb rècord de punts. En el Mundial d’enguany vuit jugadors procedeixen de la Masia i el Barça també ha guanyat la Lliga. El Reial Madrid va aportar 5 jugadors l’any 2010 i aquest 2026, cap. Cucurella –format també a la Masia– ha estat fitxat a corre-cuita dies abans de començar el torneig i oficialment hi consta com a jugador del Chelsea. En resum: quan al Barça li van millor les coses a la Lliga i aporta més jugadors a la selecció, més bé van les coses a l’equip espanyol, que acaba guanyant el Mundial. La Masia de l’odiat Barça –odiat en molts indrets d’Espanya– resulta que ha estat la font de la felicitat espanyola i del nacionalisme desenfrenat que acompanya els èxits esportius. El Reial Madrid, que aposta pels jugadors més cars del planeta i forma un equip de galàctics amb molt pocs espanyols, veu com el planter del Barça li passa la mà per la cara. Una situació insuportable que, evidentment, els mitjans de comunicació de Madrid i el famós madridisme sociològic intenten dissimular de totes les maneres possibles. Es tracta, d’altra banda, d’un èxit català reconegut per periodistes i jugadors famosos de mig món. Que la Masia del Barça sigui, en gran part, la font de l’èxtasi esportiu espanyol, amb les seves banderes i els seus càntics de “yo soy español, español, español”, costa molt de digerir a molta gent. I quan dic molta gent em refereixo tant a gent d’aquí, pel fet de tractar-se del Barça, com a gent d’allà, pel fet de ser anticuler i, sovint, també anticatalana. Continuaran cantant ara “puta Barça y puta Cataluña” quan vagin als camps d’Espanya? Els camins del futbol són inescrutables.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada