La decadència d’Occident

Imatge creada amb IA

Oswald Spengler ja ho va plantejar entre el 1918 i el 1922 a La decadència d’Occident: les grans cultures neixen, maduren i declinen com els éssers vius. No era una llei inexorable, però no m’esperava viure aquest declivi en directe a Europa mentre la Xina, governada pel seu Partit Comunista, aspira a liderar el segle XXI. L’Europa post-Segona Guerra Mundial, amb les seves bones relacions amb els Estats Units i la creació d’unes Nacions Unides respectades per gairebé tothom, és ara mateix el record d’un passat que no tornarà. Tampoc el bonic projecte de la Unió Europea s’escapa d’aquesta decadència galopant. Les guerres dels Balcans, el Brexit, la invasió russa d’Ucraïna i les dificultats per acordar una política migratòria comuna i eficaç han erosionat la confiança en la UE. Per a molts ciutadans, Europa ja no representa una esperança de millora, sinó una estructura distant. Islàndia acaba de rebutjar la represa de les negociacions d’adhesió a la UE, tota una evidència d’aquest desencant. Aquest diumenge, 6 de setembre, a Saxònia-Anhalt el partit d’extrema dreta AfD (Alternativa per Alemanya) pot guanyar les eleccions. La paradoxa és inquietant: un Land que va viure 41 anys sota el règim comunista de l’RDA –que es proclamava antifeixista– s’ha convertit en un bastió de l’extrema dreta i, a més, és pro-Putin. Si l’AfD governés, seria el primer govern d’un estat federat encapçalat per l’extrema dreta des de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, els Estats Units de Trump subordinen la relació amb Europa als seus interessos, la Rússia de Putin busca afeblir la cohesió europea i la gestió de la immigració alimenta tensions que la UE no aconsegueix resoldre de manera convincent. El cas recent de Ceuta n’és un exemple clar. La Xina, lluny de limitar-se a observar, negocia, inverteix i amplia la seva influència amb l’objectiu de condicionar l’economia mundial i la política de les pròximes dècades. Crec que assistim a la decadència definitiva d’Occident i al final de la seva hegemonia. Em preocupa una Europa més disposada a administrar les seves pors i aprofundir en les seves divisions que a construir el seu futur. El futur cada vegada és més xinès i això ja ens afecta ara. El desenllaç és inevitable? Ho veig difícil, però la pregunta és si els països que formen la UE encara volen tenir veu pròpia a l’hora de definir el futur i actuar-hi en conseqüència.

SEGRE 06/09/2026