Una carta de Berlín est

Control de policia a l'entrada de Berlín est

La pel·lícula alemanya Das Leben der Anderen (La vida dels altres) ha guanyat l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera. Tant l’argument, com la reproducció de l’ambient social que es vivia a l’antiga RDA, juntament amb el magnífic treball de Ulrich Mühe, fan que aquesta cinta no deixi indiferent l’espectador. Curiosament al començament i al final de la pel·lícula surt la presó de Hohenschönhausen, de la que ja els havia parlat des d'aquesta mateixa columna en un article que duia el nom de la presó. Fins i tot l’anècdota del camió de peix fresc, traslladant els detinguts que comentava en l’article queda reproduïda a la part final de la pel·lícula. Durant tota la cinta es palpa el sentiment de control total que s’exerceix per part de l’Estat.
La policia secreta (Stasi) ho ha de saber tot i ho ha de controlar tot. Qualsevol ciutadà és potencialment un enemic de l’estat i per tant un sospitós. Per aconseguir aquest control total, a part de la tecnologia, l’Stasi es nodreix d’una quantitat interminable de confidents. Els confidents i delators podien ser els porters de les cases, els companys de feina, però també un amic íntim, un parent proper o la teva mateixa parella.
La desconfiança era la moneda de canvi constant en qualsevol procés d’aproximació a una persona. En la figura del confident i delator es barregen aspectes en diferents dosis segons la persona: hi ha una part de pragmatisme (es poden aconseguir beneficis o petites comoditats si una persona delata una altra), hi ha una part de por (delataré qualsevol cosa sospitosa per no passar a ser jo mateix el sospitós) i una part de creença que aquest nou Estat escindit d’Alemanya Federal té enemics poderosos pertot arreu i per tant s’ha de defensar com sigui. La vida diària es torna així asfixiant. Un es veu forçat a estar constantment a favor de l’Estat o a ser-ne enemic, no hi ha terme mig.
Qui vegi aquesta pel·lícula entendrà millor per què vaig patir tant, quan en una estada al sector comunista, un estudiant em va demanar que li passes a l’altre costat de Berlín una carta a la seva amiga en què criticava el govern i manifestava la seves ganes de sortir del país. La carta va arribar a destí.

SEGRE 04/03/2007

Comentaris