El futur ens exigeix valentia

Aquesta setmana ha fet un any de les últimes eleccions municipals. Ha estat un any intens, en el qual, els efectes de la crisi econòmica sobre les famílies lleidatanes i sobre els comptes públics, tant els de l’Ajuntament de Lleida, com els de la Generalitat i l’Estat, han estat devastadors i de conseqüències encara incertes. El resultat de les urnes va dictaminar que a Lleida el partit socialista governés amb majoria absoluta i van encomanar a CiU que exercís el rol del principal grup de l’oposició. Les campanyes electorals són èpoques d’un gran apassionament però ja llavors les persones que formaven part de la candidatura que jo encapçalava vam deixar clar que aquest mandat seria un període difícil en el qual tots hauríem de posar de la nostra part per tractar de superar les dificultats econòmiques i mantenir la cohesió social i un nivell acceptable de convivència. Això s’ha traduït, de la nostra part, en iniciatives pràctiques, austeres i en benefici de la ciutat, algunes de les quals han comptat amb la unanimitat de la corporació municipal. També hem recolzat aquelles decisions de l’equip de govern que, tot i que de vegades es pogués interpretar com una crítica a les decisions de governs encapçalats per la nostra coalició, anaven en favor dels interessos de les ciutadanes i ciutadans de Lleida, als quals ens devem com a regidors. No vull fer un recompte exhaustiu de les mateixes, tot i que vull destacar que hem presentat 15 mocions, de les quals s’han aprovat, total o parcialment, 13 amb el suport majoritari del Ple de la corporació. A això cal sumar les desenes de propostes en comissions municipals i nombrosos precs i preguntes. La voluntat de fer pinya continua, però aquesta oferta no és un xec en blanc a ningú. El diàleg i el consens són eines necessàries en la política en temps turbulents com els que vivim i des del Grup Municipal de CiU hem intentat treballar en aquesta línia. A vegades, però, l’equip de govern ha optat per actuar en solitari i aplicar el corró de la majoria absoluta, tant amb la resta de grups polítics municipals, com, desgraciadament, amb alguns ciutadans quan demanen ser escoltats. És una opció legítima, tot i que equivocada en el fons i en les formes, més encara quan la ciutadania ha expressat que, ara més que mai, volen ser tinguts en compte. El primer any de les eleccions ha desembocat en un nou període marcat per unes perspectives encara pitjors que al maig del 2011: l’atur s’ha enfilat ja fins a més enllà del 15% a la ciutat de Lleida i el teixit econòmic i comercial local s’aprima lenta, però progressivament. Però això no ens pot desencoratjar ja que el futur pròxim ens exigeix precisament valentia i, als polítics en particular, ens demana almenys cinc coses bàsiques a complir per tirar endavant. La primera és teixir un consens real en temes estratègics de ciutat. Per exemple, en la recuperació del parc de les Basses, que, més enllà de la nostàlgia, volem que sigui un impuls per a l’activitat econòmica, un punt de referència i d’atracció turística per a tota la Plana de Lleida. En segon lloc, el foment de l’emprenedoria entre els lleidatans amb una aposta decidida per la lluita contra l’atur, que a més a més ens distingeixi d’altres ciutats, com el que també pretén la iniciativa del Pla de Llengües, aprovada l’any passat i que esperem que es pugui posar en marxa l’any que ve. En tercer lloc, en els tres anys que ens queden de mandat a l’Ajuntament de Lleida hem de reforçar el recolzament a les iniciatives privades econòmiques, però també culturals i associatives, que naixin amb esperit creatiu i innovador. En quart lloc, hem d’esforçar-nos en que la internacionalització no es quedi en una paraula buida, sinó en una ferma iniciativa per al desenvolupament i la promoció de la marca Lleida més enllà del nostre país per atraure turisme i inversions i per facilitar l’exportació. I, per últim, tots els esforços anteriors no servirien de res si mentrestant no som capaços de vetllar de manera prioritària i constant per la cohesió social de tots els lleidatans. Hem de progressar, però no podem deixar ningú fora. Ni cap barri de la ciutat, ni cap persona que hi convisqui, vingui d’on vingui. Maig 2012

Moments d'angoixa

És impossible definir en paraules el sentiment i les sensacions que provoca a molta gent la situació actual. En les darreres setmanes he parlat amb gent de tot tipus i he trobat en quasi tots ells, malgrat les seves diferències, un sentiment generalitzat que els uneix. Finalment, per aquest article he decidit fer servir la paraula angoixa en la seva accepció número quatre dins del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana: "PSIQ. Malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent." Hi ha un malestar palpable entre la gent pel que està passant, però aquesta mateixa gent té també consciència que encara hi ha molt perill per arribar. Un perill, imminent i indeterminat, davant del qual no podem fer-hi res. El nostre futur més immediat no tan sols es va decidint amb lleis des de Madrid, sinó que també ve determinat pel que puguin decidir Frau Merkel i Monsieur Hollande en les seves trobades o el que decideixen votar els grecs en les seves properes eleccions. En cap dels casos, els ciutadans de la nostra ciutat poden fer-hi gaire cosa, tret de patir-ne directament les conseqüències. Unes conseqüències que no tarden mesos en arribar, sinó que es materialitzen en segons tot i succeir a l'altra punta del continent. Ja veurem com les primeres dades del recompte de vots a les eleccions gregues tindran, en qüestió de segons, la seva conseqüència en el món econòmic europeu i per tant en el nostre futur més proper. Són moments d'assumir aquesta angoixa sense perdre el nord i amb l'absoluta certesa que el nostre poble sabrà superar-la. Són també moments per no caure ni en el derrotisme ni en la demagògia que tant de mal ens han fet i ens continuen fent. No és moment d'assenyalar constantment les vies d'aigua que té el vaixell, és el moment de remar tots junts amb més força que mai per arribar a temps a port i poder reparar el vaixell. Si no ho fem així, podem esfondrar-nos enmig del mar, mentre ens cridem els uns als altres i ens anem fent retrets. SEGRE 20/05/2012

Merescut homenatge per la festa major

El maig és un mes de bullici, alegria i celebració a la nostra ciutat, que ens permet aparcar per unes hores les penes quotidianes. Lleida demostra tota la seva riquesa cultural a través del seu teixit associatiu amb uns actes que arrenquen amb la Fira de Titelles, arriben al seu zenit popular amb la festa major que hem celebrat aquesta setmana, però que encara continuen amb la Festa de Moros i Cristians i que acabaran amb l'Aplec del Caragol. Juntament amb la festa major, la ciutat aprofita aquests dies per homenatjar persones, entitats, associacions i institucions que des de la seva plataforma han ajudat a projectar els valors que representa la ciutat de Lleida en els àmbits de la solidaritat, l'educació, la cultura, l'art i l'esport. Dijous vam tenir l'oportunitat de reconèixer la seva tasca amb el lliurament al saló de sessions del Palau de la Paeria de les plaques i medalles concedides per l'Ajuntament de Lleida. Enguany han reconegut el treball social, de cohesió i igualtat d'oportunitats de la Fundació Aspros, les associacions de veïns dels Magraners, la Bordeta i Pardinyes i el Rotary Club de Lleida. També ha merescut l'agraïment de la ciutat la feina desenvolupada per formar els lleidatans duta a terme per l'escola Magí Morera, la Federació de Mares i Pares de Catalunya, el Centre de Recursos Pedagògics del Segrià i l'Escola Oficial d'Idiomes, aquesta última de la qual em sento directament partícip, després d'haver treballat en la institució durant 23 dels seus 25 anys d'història de promoció de l'aprenentatge d'idiomes a la ciutat. L'ajuntament de Foix, ciutat amb què Lleida està agermanada des de fa 50 anys, el Grup Cultural Garrigues, amb les seves nombroses iniciatives per la cultura popular, l'Acadèmia Mariana, l'Agrupació Ilerdenca de Pessebristes i el Col·legi de Periodistes han estat distingits per la seva contribució a elevar l'estima pels símbols culturals i artístics que caracteritzen la ciutat. Per la seva part, és merescut el reconeixement a aquelles entitats que des de la pràctica de l'esport esdevenen agents socialitzadors en benefici de tots els lleidatans com la secció de piragüisme del Sícoris Club, la comissió d'Esports d'Orvepard, la Penya del Reial Madrid de Lleida o el Club d'Automobilisme Ràdio Control de Llei- da. Josep Torres Sierra, l'entranyable pastisser i activista cultural; l'escriptora Dolors Sistac i el comunicador Manel Tahull, referència de les ones hertzianes de Lleida, han sigut homenatjats amb una medalla per la seva contribució personal a la ciutat. També vagi un record molt especial per al fotògraf Josep Gómez Vidal i per a Fernando Boneu Companys, que, a títol pòstum, reben una medalla de la ciutat pel seu destacat servei a Lleida des de l'art i la cultura. D'altra banda, coincidint amb la setmana de festa major també s'ha guardonat amb el premi internacional Ciutat de Lleida l'oftatmòleg Rafael Ferreruela, que ha entès com ningú que la responsabilitat d'una empresa va més enllà del seu compte de resultats i amb la Fundació Ferreruela Sanfeliu ha dut el nom de Lleida associat a la solidaritat i al desenvolupament de països del tercer món. A tots ells, els vull donar les gràcies públicament per contribuir amb l'exemple de la seva vida professional i personal a fer de Lleida una gran capital de la cultura, la solidaritat i l'educació. Han deixat una profunda petjada en un camí que altres lleidatans de ben segur que seguiran amb orgull, responsabilitat i rigor, però, sobretot, amb un especial sentiment d'estima cap a Lleida i la seva gent. Maig 2012

Més que un entrenador

Ja s'ha confirmat. El Pep Guardiola marxa de can Barça. Diaris de tot el món i de tot tipus s'han fet ressò d'aquesta decisió que per a molts -sobretot si no coneixen la idiosincràsia culé- es fa difícil d'entendre. L'entrenador que ha fet del Barça pel seu sistema de joc un equip de referència a escala mundial deixa el club després de quatre anys plens d'èxits. Els resultats esportius d'aquest Barça del Pep formaran part de la història del futbol i es podran comparar i analitzar. Hi ha una cosa, però, que ens deixa aquest entrenador tan atípic que serà molt més difícil de poder quantificar o mesurar: l'impacte entre la gent de la seva manera de ser, treballar i expressar-se. A la modèstia personal, al fet de treballar amb uns valors basats en l'esforç i el treball en equip tot seguint una filosofia de joc d'exquisida creativitat, s'hi ha de sumar una capacitat comunicativa que aconsegueix seduir i convèncer l'audièn- cia. El fet que el seu contrapunt com a entrenador hagi sigut un portuguès de l'equip rival i que s'ha caracteritzat per actuar a la inversa en quasi tots els aspectes -amb gran satisfacció per part dels mitjans madrilenys- encara fa més gran i lloable la seva actitud. El Pep ha hagut de mossegar-se la llengua més d'una vegada davant de les constants provocacions i no ha cercat excuses externes constantment quan les coses no sortien bé. La prudència, el respecte i la feina feta amb passió i basada en el valor de tenir valors s'han imposat sobre la marraneria i el talonari. El temps col·locarà cada un al seu lloc, però el que està clar és que el Pep ha estat per a molts de nosaltres més que un entrenador. D'ell hem après moltes coses que van més enllà del món del futbol. Una manera de fer i actuar que s'hauria d'aplicar a molts altres àmbits de la societat, entre els quals, el de la política. Si ho féssim així, segurament les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Moltes gràcies, Pep, per aquests quatre anys inoblidables de futbol i per la manera de ser i actuar! SEGRE 06/05/2012

Política és solucionar problemes

És per això que podem estar satisfets de l'aprovació d'un conveni entre l'ajuntament de Lleida i el Col·legi de l'Advocacia de Lleida, del qual em sento partícip i que vol ajudar les persones que desgraciadament es troben en una situació límit, a punt de perdre el seu habitatge i sense alternatives econòmiques per negociar una solució menys traumàtica. És un conveni que esperem que aviat es transformi en l'Oficina d'Intermediació en Execucions Hipotecàries de Lleida (OFIEHLL), seguint l'experiència engegada en altres ciutats catalanes com Terrassa. L'oficina pretén coordinar dos serveis paral·lels que es posen en marxa quan una família entra en un procés d'execució hipotecària i no té recursos. Per una banda, els serveis socials municipals i, per l'altra, l'assistència jurídica gratuïta a la qual tot ciutadà té dret quan no pot accedir als serveis jurídics privats. Es tracta d'un bon exemple de col·laboració entre partits i entre institucions i de com amb bona voluntat i esforç comú es poden tirar endavant accions per avançar en la construcció d'una societat més justa. Un granet de sorra, si vostès volen, petit, però que, sens dubte, suma i esperem que esdevingui un instrument que alleugereixi la dramàtica situació de moltes famílies lleidatanes en risc de perdre la vivenda. Tant l'equip de govern com el grup de CiU, des de l'oposició, com la societat civil, representada en aquest cas en el Col·legi de l'Advocacia, han renunciat al protagonisme de la iniciativa a la recerca d'un consens discret però efectiu, que permetés arribar a bon port. La iniciativa neix d'una visita del grup municipal de CiU al degà del Col·legi de l'Advocacia, Simeó Miquel, a principis del passat mes de febrer, que em permeto desvelar ara que ja s'ha aprovat el conveni. És una de les prioritats del nostre grup en aquest mandat visitar regularment entitats, organitzacions, institucions i també grups de veïns per prendre el pols de la societat lleidatana i escoltar, recollir idees i transmetre la nostra il·lusió de treballar per la ciutat. Aquestes visites, de vegades es transformen i cristal·litzen en iniciatives que portem a debat a l'ajuntament. En aquesta ocasió, d'una conversa sincera i honesta amb el senyor Miquel vam sortir de la reunió amb el compromís d'impulsar la col·laboració entre les dos institucions per abordar un cas concret, com és el dels desnonaments o execucions hipotecàries, que afecten quatre famílies lleidatanes cada dia, segons les estadístiques publicades en alguns mitjans de comunicació. Després de trobar la complicitat i la col·laboració del tinent d'alcalde Josep Presseguer -aprofito aquest espai per donar-li les gràcies-, els serveis tècnics del col·legi i la Paeria han redactat un conveni, el mateix que finalment ha aprovat el darrer ple municipal, que ha culminat aquesta tasca política en una nova eina al servei dels veïns de Lleida que es troben indefensos davant una complicada situació. Ens sentim orgullosos de fer una política basada a cercar solucions als problemes de la ciutadania i no de fer-ne una que tingui com a únic objectiu acumular titulars de diari. Abril 2012

Resant a Tombouctou

Segueixo amb interès el que passa actualment a Mali entre el nou Govern de Bamako i els tuaregs del nord del país. Els tuaregs han aprofitat la convulsa situació del Govern de Mali de les darreres setmanes per declarar la independència del seu territori, anomenat Azawad, amb la capital a la famosa ciutat de Tombouctou, patrimoni cultural de la humanitat. El que ha passat els darrers dies no és gaire sorprenent, ja que la relació entre els tuaregs i el Govern de Mali mai ha estat massa bona. Recordo que quan vaig anar a Tombouctou el 1996 ja vaig haver de demanar un permís especial per visitar la ciutat. Entre les limitacions del visat hi havia la prohibició de dormir fora de la ciutat i establir contacte amb les tribus tuaregs de la zona. La veritat és que vaig fer cas omís de la prohibició i gràcies a un guia vaig aconseguir sortir de Tombouctou i passar la nit al desert amb una família tuareg que em va fer la cerimònia dels tres tes. La situació social i econòmica dels tuaregs era molt precària i recordo que una de les coses que més em van demanar van ser medicaments de qualsevol tipus i també ulleres. El sentiment religiós era també molt present a tot arreu. Una tarda que em trobava en una esplanada davant de la mesquita de Djingareiber, vaig veure com començaven a arribar-hi centenars de persones i jo quedava diluït enmig de totes elles. De sobte, una potent veu va ressonar per tota la plaça i la multitud es va agenollar de cop per començar a resar. A mi no em va quedar més remei que fer el mateix, ja que no hi havia ni temps ni espai per sortir d'aquell lloc. Així, em vaig trobar havent de resar a Tombouctou davant una mesquita construïda per l'arquitecte d'origen granadí Ishaq as Saheli. Precisament en aquesta ciutat vaig poder visitar una impressionant biblioteca andalusí amb uns 3.000 volums i documents, molts dels quals pertanyien a moriscs espanyols. No sé com acabarà el futur d'Azawad, però espero que la estupidesa humana no destrossi aquest patrimoni cultural de tothom com és la mítica ciutat de Tombouctou. SEGRE 22/04/2012

Alguaire: un aeroport de referència

La curta vida del nostre aeroport d'Alguaire ha estat prou atzarosa, però a poc a poc pren camí ferm per esdevenir l'aeroport de referència dels Pirineus. En aquests dos anys i escaig, la infraestructura tan desitjada per tots els lleidatans ha viscut des de l'emoció i els nervis de l'estrena fins a la decepció de veure com aerolínies xantatgistes trencaven contractes i deixaven gairebé sense vols la pista dels Plans d'Alguaire. Darrerament, però, ha esdevingut l'escenari de l'aposta per l'equilibri territorial d'un Govern de la Generalitat amb pocs recursos però amb moltes idees, ganes i empenta per convertir l'aeroport en peça bàsica de la recuperació econòmica de les terres de Lleida en el seu conjunt i de la ciutat de Lleida, en particular. El balanç de la primera temporada amb tour operators a Alguaire és prou encoratjador: més de 26.000 viatgers procedents de la Gran Bretanya han escollit Alguaire com a porta d'entrada a les pistes d'esquí dels Pirineus en les 16 setmanes que ha durat la campanya d'hivern. A més a més, la temporada es tanca amb l'esperança d'obrir una nova possibilitat per a l'aeroport com a base per portar turistes també a l'estiu. És aquí on ens hem de preparar per presentar una sana batalla per captar visitants. L'aeroport d'Alguaire serà un èxit quan tots entenguem i assumim quin és el nostre paper en el full de ruta per convertir el potencial turístic de Lleida en una realitat que aporti valor a Lleida i permeti crear riquesa. Aquest full de ruta passa per la implicació i la col·laboració lleial entre les Administracions, però, sobretot, per la configuració d'una oferta turística potent i competitiva que desestacionalitzi el turisme tant a la ciutat com a la resta de la demarcació. La feina de les administracions amb l'aeroport és feixuga, però gràcies a la Taula Estratègica s'està reconduint un punt de partida que acumulava moltes febleses en un temps turbulent per consolidar grans infrastructures. Ara és l'hora que la societat civil lleidatana demostri quines són les qualitats que fan del nostre territori un espai amb una personalitat única i atractiva per als visitants. En aquest sentit, crec fermament que tenim l'oportunitat de presentar un valor afegit al turisme de massa que acull la costa catalana, amb el qual, dit sigui de pas, tampoc podem competir. Aquest valor afegit ha de basar-se en quatre eixos que ens diferencien de manera molt positiva: el paisatge, la gastronomia, l'oferta patrimonial i cultural i les possibilitats d'un oci familiar enfocat cap a la creació i la participació activa del visitant. Sobre aquestes bases cal agrupar l'oferta i posar-la sobre la taula dels mercats potencials amb un producte competitiu per la seva qualitat i preu i amb una marca diferenciadora i innovadora dins del mercat que sumi fins a decantar les preferències dels futurs visitants respecte a altres destinacions. Tampoc hem d'oblidar el potencial de l'aeroport en el transport de mercaderies, una via a explorar amb calma i prudència, però de la qual se'n pot treure suc, a mitjà i llarg termini, si som prou hàbils per posicionar-nos en una àrea de negoci poc explotada al nostre entorn. En tot cas, depèn d'altres connexions per carretera (autovies al Pirineu i al port de Tarragona) i ferroviàries (Corredor Mediterrani), que ara com ara semblen lluny de fer-se realitat, malgrat que en continuarem reivindicant la necessitat. En definitiva, les oportunitats de l'aeroport d'Alguaire, lluny d'apagar-se com alguns preveien i/o desitjaven, cada cop s'encenen amb més vigor. Sense perdre de vista que la situació és complicada, hem d'avançar prudentment, però amb pas decidit cap a la consolidació de la infraestructura. Aquest repte s'ha de veure com un repte comú i transversal que requereix les complicitats de les diferents administracions però també de la societat civil i l'emprenedoria empresarial. Hem de tenir bones infraestructures, excel·lents productes turístics que siguin ben gestionats i una bona comercialització exterior d'aquests productes innovadors i de qualitat. Aquí hi hem d'estar tots implicats. Només d'aquesta manera podrem fer del nostre aeroport -del primer aeroport de la Generalitat de Catalunya- una font de generar llocs de treball i riquesa per a tot Lleida i, per tant, també per a tot Catalunya. Abril 2012