Després del nou drama humanitari viscut a Ceuta el passat 30 de juliol, que de moment ha deixat 141 morts, i d’escoltar les explicacions d’uns i altres, em faig moltes preguntes per a les quals no trobo resposta. Com es pot afirmar que ni el govern espanyol ni el marroquí sabien que més de 70.000 persones s’havien mobilitzat per travessar la frontera? Com pot ser que un país que va aconseguir punxar els telèfons de més de 200 espanyols, entre ells el de P. Sánchez , M. Robles i Grande-Marlaska, mitjançant el programa Pegasus, no sabés que desenes de milers de persones volien abandonar el seu territori un dia concret, amb tot el que això implica? Per què no coincideixen les declaracions dels ministres Grande-Marlaska i Robles sobre uns mateixos fets? Com pot ser que el CNI i el Govern espanyol siguin capaços d’infiltrar agents encoberts en moviments independentistes i organitzacions socials, d’enviar milers de policies i de preparar l’exèrcit per intervenir a Catalunya, però no sàpiguen què passa a la frontera amb el Marroc ni com parar-ho? Quines conseqüències té que Espanya mantingui males relacions amb Israel i els Estats Units, mentre que el Marroc és un gran soci de tots dos països? Per què l’executiu espanyol pràcticament no fa cap crítica a la policia, al govern o al rei del Marroc i, al contrari, en lloa la col·laboració? Què van descobrir els serveis secrets marroquins en punxar aquells telèfons que permet al Marroc fer el que vol amb el govern espanyol? Per què tant el rei emèrit com l’actual tracten el rei del Marroc —propietari d’una de les fortunes més grans del món— com si fos de la família, malgrat tot el que passa i ha passat amb aquest país durant els darrers anys? Per què Espanya va canviar d’un dia per l’altre la seva política respecte del Sàhara Occidental, afavorint els interessos del Marroc? Mentre les preguntes continuïn sense resposta, el drama migratori persistirà i el govern espanyol continuarà sense saber si ha d’enviar i oferir més ajuda humanitària, amb el risc de provocar l’«efecte crida», o desplegar més policia i exèrcit, fent així el joc a l’extrema dreta. Triï l’opció que triï, sembla que qui sempre hi guanya és el Marroc i el seu rei. I, com a agraïment final, organitzarem plegats un Mundial de futbol per segellar una magnífica amistat plena de transparència i col·laboració. Això sí, mentre la gent continua fugint del país i jugant-s’hi la vida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada