Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2010

Des d'Alguaire (II) Frankfurt (Alemanya)

Imatge
UNA ALTRA DESTINACIó de l'aeroport d'Alguaire és la ciutat alemanya de Frankfurt. L'aeroport ens deixa a 128 km de la ciutat, però hi ha bones comunicacions per arribar-hi. Frankfurt és una de les grans metròpolis d'Alemanya i està considerada la capital financera d'aquest país. Els gratacels del barri dels bancs són una bona mostra d'aquest imperi del diner. A la majoria d'aquestes torres no deixen pujar-hi, però a la Main Tower sí, i ofereix als visitants una plataforma situada a 200 metres d'altura, que permet grans vistes de la ciutat. Frankfurt és també la ciutat natal del pare de les lletres alemanyes: J.W. Goethe. La seva casa natal -totalment reconstruïda després de la destrossa de la Segona Guerra Mundial- es pot visitar i també el museu dedicat a la seva figura. És obligatori fer un tomb pel Römer, la plaça central de la ciutat i lloc de grans celebracions populars. Aquí es pot gaudir de la arquitectura del seus edificis, una gran…

"Bullying"

Imatge
Curiosament, en ple període de preinscripcions per al proper curs, han començat a sorgir en primera plana dels mitjans de comunicació casos de bullying (persecució escolar). Fins i tot televisions d’àmbit estatal s’han interessat pel cas de l’IES La Serra de Mollerussa. El ressò mediàtic ha fet que no tardessin gaire a aparèixer altres casos vinculats generalment a l’escola pública. Per cert, ¿per què a les privades és més difícil que aquestes coses surtin a la llum? Està molt clar que a les aules es viu el reflex de la vida quotidiana. Si hi ha violència domèstica, en locals d’oci, en el món de l’esport o a la carretera, evidentment també en podem trobar dins de l’escoles – tant a les públiques com a les privades. El problema es magnifica quan els casos de persecució escolar surten de l’àmbit estrictament escolar i acaben en mans de la policia i la fiscalia. Una situació gens desitjable. Quan passa això tothom es posa a exigir responsabilitats i a demanar actuacions i…

L’edifici del KGB. Vilnius (Lituània)

Imatge
Aquest passat dimarts entrava a l’edifici nº 2a del carrer Auku de Vilnius; l’edifici del KGB a Lituània. Aquest edifici s’ha transformat en el Museu de les Víctimes del Genocidi i ara es poden visitar les cel·les, sales de tortura i execució. El refinament de les tortures que s’expliquen en els rètols informatius coincideix amb les experiències narrades per Alexandr Soljenitsin en el seu famós llibre: Arxipèlag Gulag. Impressionen les cel·les insonoritzades on s’exercien les tortures més cruels, cel·les de 4 persones on en posaven 20, altres amb aigua gelada i una petita plataforma rodona de 20 cm en què el presoner havia de mantenir-se dret i sense dormir per no caure, l’anomenada cuina,on executaven els presos després de judicis ràpids i arbitraris a l’habitació del costat, i altres espais que fan reviure el malson que va patir el poble lituà fins a la dècada dels 80. Lituània, després de patir l’ocupació russa el 1940, la nazi del 1941 al 1944, una altra vegada la r…

La vergonya xipriota

Imatge
Get back!, (enrere!), em crida un soldat armat fins a les dents. Anava caminant pel carrer Eleftherias del barri antic de Nicòsia i el soldat m’ha sortit de darrere d’un mur i uns sacs de terra. No puc continuar caminant per aquest carrer. La ciutat de Nicòsia, igual que tota l'illa de Xipre, està dividida des de 1974 en dos parts; la grecoxipriota i la turcoxipriota. Com s’anuncia en diferents llengües en el mirador turístic del carrer Lidras, Nicòsia és la darrera ciutat dividida del món. Quasi igual que Berlín fa uns quants anys. La diferència en aquest cas és la presència de les tropes de l’ONU. En la denominada Línia Verda que divideix Nicòsia i també l’illa en dos parts, hi ha tropes de l’ONU interposades entre l’exèrcit xipriota i el turc. Al juliol de 1974, fent servir d’excusa l’intent de cop d’Estat contra Makarios, les tropes turques van envair la part nord de l’illa,. El 35 per cent del territori i el 70 per cent del potencial econòmic de l’illa va pass…

Weimar i Buchenwald

Imatge
El curs de formació per a professorat d’alemany que oferia a Göttingen el Departament d’Educació, juntament amb el Goethe-Institut, tenia previst per a dissabte una excursió a Weimar.
Aquesta bonica ciutat és tot un símbol de la cultura alemanya. Weimar és famosa per haver acollit la millor etapa creativa de J.W. Goethe i de F. Schiller. La ciutat del Gran Duc Carles August va ser un autèntic motor cultural de l’època. Goethe, com a Conseller Major, va tenir responsabilitats municipals en molts àmbits i va ser un element clau per fer d’aquesta ciutat un símbol de l’Alemanya culta i universal. No hi havia prevista cap altra visita, però un grup de professors vam decidir arribar-nos al camp de concentració de Buchenwald.
Buchenwald es troba a vuit quilòmetres de Weimar. Goethe i la seva estimada Lotte fins i tot havien anat a passejar pels seus boscos. Poc podia pensar Goethe que Buchenwald arribaria a ser el camp de concentració més gran en territori alemany. Per aquest c…

Sexe de vacances. 2004

Imatge
No pretendo afirmar que estáis mal follados. Pero tal vez sí. Lo estáis. Lo estamos todos. Mal follados y peor seducidos. En vista d’aquesta afirmació de la protagonista de Una mujer desnuda de Lola Beccaria (Anagrama) el meu article sobre literatura eròtica de cada estiu sembla més adient que mai. En aquest primer llibre Martina, la protagonista, ens narra durant la nit prèvia a l’escàndol sexual que publicaran als diaris el dia següent la seva vida afectiva i sexual. L’obra ens planteja la lluita per compaginar els anhels i desigs interns amb la imatge i reconeixement exterior. Si aquest equilibri ja és complicat per a les persones del carrer, per a una ministra de l’Interior sembla impossible.
Cent cops de raspall abans d’anar a dormir de Melissa P. (Columna) és el diari sentimental d’una noia que tot just ha fet els 16 anys. Aquesta anònima siciliana ens explica de forma directa i crua les seves relacions amb els nois. És un relat que pot deixar perplexos a molts pares i mares. Pot…

Estudiar idiomes l’estranger

Imatge
Molts pares i mares conscients de la importància de l’aprenentatge de les llengües estrangeres decideixen gastar un bon grapat de diners enviant els fills a estudiar a Anglaterra, França, Alemanya o fins i tot als Estats Units o Austràlia durant l’estiu. Però, ¿és útil o no? No hi ha dubte que passar 2, 3 ó 4 setmanes en un país practicant l’idioma és un ajut important, però ¿fins a quin punt la inversió de diners i de temps és proporcional als coneixements adquirits? És aquí on crec que a vegades l’opció d’enviar els nostres fills a estudiar a l’estranger no és sempre la més rendible.
Hi ha aspectes que s’hauríen de tenir en compte abans de decidir fer una despesa econòmica tant elevada. És molt important que els nostres fills hi vagin amb ganes i no per la nostra imposició. La voluntat d’aprendre és més rendible que l’obligació d’estudiar. També és important controlar amb quina gent hi van. Sovint l’anada a l’estranger es transforma en un viatge de final de curs amb tots els amics i …

El rap de Can Miquel

Imatge
Comença l'estiu i, per tant, les vacances per a molta gent. Les llibreries dedicades al món dels viatges s'emplenen de gent a la recerca de la guia que els serveixi d'ajut a l'hora de planificar el viatje i les visites.
Hi ha guies de tota mena i, encara que unes són més fiables que d’altres, en general, la gent se les creu i segueix els seus consells. A vegades, fins i tot, amb el perill de fer el ridícul. A tall d’exemple: Estàvem de vacances a Sicília. Dúiem a sobre una de les poques guies que hi havia en castellà sobre aquesta zona d’Itàlia. En arribar a Agrigent, la vàrem consultar per decidir on anar a sopar. La decisió va ser ràpida; la guia recomanava una petita trattoria en què el propietari es dedicava a cantar òpera mentre servia plats de pasta. Quan van arribar les postres, en aquell local no havia sonat ni una sola nota i es va sentir a la taula del costat: ¡Coño, a ver si canta de una vez! El riure va ser general a tot el restaurant. Tots veníem d'Espa…

A Lluís Nosàs Tebé

Imatge
Barcelona15 d’agost del 1938. Dins de l’Estació de França soldats que marxen cap al front s’acomiaden de les seves famílies i de les seves parelles. Es viuen moments angoixants. Els que es queden i els que marxen saben que pot ser la darrera vegada que es vegin amb vida.
La Dolors Nosàs i el seu fill de 8 anys, el Pere, s’acomiaden de l’oncle Lluís. El seu Batalló 405 surt cap al sud. La Batalla de l’Ebre fa alguns mesos que ha començat i l’exèrcit de la República necessita més tropes per fer front als atacs de les tropes nacionals.
Pocs dies després, la Dolors rep una carta del front: Mentre li tremolen les mans llegeix el breu missatge: "Ferit. Hospital desconegut".
Ho van intentar, però ni la Dolors ni la Maria, l’altra germana del Lluís, no van arribar mai a saber que li havia passat al seu germà de 33 anys.
Hauran de passar 66 anys perquè gràcies a la insistència d’aquell nen de 8 anys - avui en dia el meu pare -,  jo - el seu fill - m'hagi possat a treballar per acons…

Súper o normal?

Imatge
Poc em podia pensar fa dues setmanes que el meu darrer article Superwoman, escrit el Dia de la Mare en què esbossava amb to irònic part de l’actual situació de la vida laboral entre homes i dones, desfermaria tants comentaris. L’article m’ha portat moltes felicitacions i alguna queixa. Ha estat interessant comprovar que quan el debat de la paritat home-dona baixa al nivell de la quotidianitat i no es limita al tema de llistes electorals i càrrecs de direcció, els ànims de la gent s’encenen amb més facilitat.
Deixant de banda que algú s’identifiqui personalment amb l’esbós que vaig fer dels personatges, està clar que el tema no deixa indiferent ningú i que no està resolt ni de bon tros. És evident que no totes les dones tenen o volen tenir el perfil de superwoman i que no tots els homes estan tan obsessionats en si mateixos com parodiava en el darrer article. Però sent així, ¿per què no he parat en aquestes dues setmanes de rebre exemples personals corroborant aquestes posicions? Si el …

"Superwoman"

Imatge
Avui és el primer diumenge de maig i celebrem el Dia de la Mare. El veritable sentit d’aquesta celebració sembla que amb el temps ha quedat amagat darrere d’una ampolla de perfum o d’un ram de flors. La figura de la mare es mereix quelcom més que un regalet. Jo poso el meu gra de sorra i els dedico també la meva columna d’avui. Ho vull fer, a més a més, pensant en una sèrie d’amigues i companyes de feina amb les quals tinc la sort de compartir estones de lleure i de treball. Jo les anomeno superwoman i els hi tinc una fascinació i admiració totals. El perfil és més o menys el següent: es tracta de dones entre els 30 i els 40 i pocs. Estan casades i sovint tenen més d’un fill. A la feina no tenen por d’agafar responsabilitats i embarcar-se en nous projectes. Treballen sense parar dins i fora del seus llocs de treball. Es preocupen per estar al dia en la seva feina i formar-se per ser millors professionals. Al mateix temps s’ocupen del marit, dels fills, de la llar i sovint també dels …

La demagògia lingüística del PP

Imatge
L’actitud del PP a les Balears amb la llengua catalana contrasta de forma molt curiosa amb la que té amb relació a la llengua castellana i la resta del territori de parla hispana. A les Balears defensa aferrissadament les particularitats lingüístiques que té la llengua parlada a Formentera, Eivissa o Menorca enfront del català estàndard. L’oposició a la unitat de la llengua catalana és un tema que dóna molts vots i el PP aprofita qualsevol oportunitat per fomentar arreu les diferències lingüístiques entre la gent de parla catalana. No tenen, però, cap inconvenient a combregar amb els postulats de la Real Academia Española que “Limpia, fija y da esplendor” a la llengua castellana. Aquesta acadèmia: “tiene como misión principal velar porque los cambios que experimente la Lengua Española (...) no quiebren la esencial unidad que mantiene en todo el ámbito hispánico”. Per si això no fos suficient, al 1951 es va crear la Asociación de Academias de la Lengua Española, en què les associacions…

Jordi Pujol i la Coca-Cola

Imatge
Jordi Pujol ha dit aquesta setmana al Parlament que en l’àmbit polític del nostre país “ no s’acaba res”, només la seva vida política. És lògic que després de 23 anys de presidència Jordi Pujol faci un esforç suplementari per convèncer la gent que el seu relleu no suposa cap punt i final amb la línia política i de govern de CiU. De totes maneres crec que a ningú se li escapa que, amb la seva absència a partir d’ara al capdavant de la política catalana, alguna cosa inefable desapareix.
Jordi Pujol ha estat com la fórmula de la Coca –Cola; una barreja secreta de diferents ingredients que en un moment històric i un context determinat ha donat com a resultat un producte invencible. Diuen que la fórmula de la Coca – Cola es guarda en un lloc secret i que molt poques persones hi tenen accés. Jordi Pujol s’emporta amb ell la seva fórmula que durant 23 anys l'ha fet invencible. La seva imatge, la seva manera d’articular els discursos en el fons i la forma, els seus tics, la seva manera de …

Belianes: solució o reflexió?

Imatge
Després de 4 dies sense portar els alumnes a l’escola, els pares de Belianes han aconseguit el que volien: el mestre motiu de totes les protestes marxa en comissió de serveis el proper curs, i així no podrà exercir de director de la mateixa escola. Felicitats a l’AMPA i als ciutadans de Belianes, per aconseguir solucionar en quatre dies un problema que els que treballem dins de la casa difícilment haguéssim aconseguit solucionar amb mesos de gestions, innumerables reunions i informes. La solució no deixa de ser provisional, i per altra banda, sembla que aparcar el problema en un altre centre durant el proper curs a l’espera d’esdeveniments, no sigui el millor desenllaç.
El que ha passat a Belianes ha posat de manifest els forats negres del sistema. Si és veritat que els pares ja fa anys que van fer saber al Departament d'Ensenyament aquesta situació, ¿com és que donant l’esquena a la qualitat de la docència diària, es poden anar pujant els esglaons de la carrera funcionarial, fin…

El poder de l'humor

Imatge
Aquest passat dijous vaig tenir el privilegi de poder moderar una taula de debat, en què Marçal Abella, Jordi Balasch, Paco Ermengol i Pep Monyarch, van donar la seva opinió a la pregunta: Què no es pot caricaturitzar a la premsa?.
Tots aquests humoristes gràfics de Lleida van anar repassant anècdotes i vivències personals que els ha comportat la seva tasca diària de fer-nos reflexionar sobre la realitat que ens envolta a través d’un dibuix humorístic. No és fàcil fer-ho, i no sempre hi ha la llibertat absoluta per tractar el tema que un desitjaria. La religió encara és un tema que s’ha de tractar amb molta cura, però amb més cura encara s’han de tractar les empreses que amb les seves inversions publicitàries, fan que els mitjans de comunicació puguin equilibrar les seves finances. Empreses com El Corte Inglés o Danone entre altres, que gasten milions d’euros en publicitat són generalment invulnerables a la crítica humorística des d'alguns mitjans de comunicació.
Els dibuixants van…

Vida de tango

Imatge
Aquestes darreres vacances de Nadal he viatjat pel sud d’Argentina i Xile. A part de gaudir dels espectaculars paisatges patagònics i de les seves impressionants muntanyes i glaceres, tenia força interès a poder contrastar in situ les notícies que sobre la crisi argentina havien anat sorgint als mitjans de comunicació del nostre país.
Destaco els aspectes que al llarg del viatge vaig trobar més reiteratius. La gent està farta de la classe polític. En especial criticaven a C. Menem i la seva possible tornada electoral. Gran sentiment nacionalista. Hi ha banderes argentines pertot arreu i l’eslògan “Indústria argentina” apareix de manera destacada en els productes com a publicitat per seduir els compradors. Paraules com “nación” i “patria” es fan servir de manera repetitiva des dels organismes oficials. I per últim, encara que sembli una broma, hi ha força gent de tot nivell social que opina que Maradona es Dios.
Hi ha en general molt escepticisme i resignació. Tinc la impressió que els p…

Hermann Hesse també al segle XXI

Imatge
Aquest any 2002 Alemanya ha celebrat amb gran diversitat d’actes el 125 aniversari del naixement de l’escriptor Hermann Hesse. H. Hesse és sens dubte un dels gran escriptors de tots els temps en llengua alemanya. Algunes dades objectives avalen aquesta opinió: traduït a 42 llengües, més de 12 milions de llibres venuts al Japó, 11 als USA, o una altra dada ben curiosa, 104 setmanes encapçalant la llista de vendes els anys noranta a Itàlia amb el seu llibre Siddhartha
A Espanya, per desgràcia, aquesta celebració ha passat sense pena ni glòria entre els mitjans de comunicació i els tradicionals cercles culturals. La gran crítica del nostre país ha deixat tradicionalment de banda aquest prolífic escriptor (12 volums d’obres complertes i quatre de cartes). Els lectors, però, han continuat fidels a la seva obra i aquesta no ha deixat d’anar-se reeditant, tant en castellà com en català.
El seu discurs crític amb la societat va dirigit directament a l’individu. Hesse ens proposa la coneixença …

Echenique, el Planeta i el Nobel

Imatge
No dubto de la qualitat literària de l’escriptor peruà A. Bryce Echenique que ha guanyat el premi planeta per l’obra El huerto de mi amada. El que sí m’ha deixat de pedra han estat els seus comentaris sobre el premi Nobel. Potser marejat per la xifra de diners del premi en llengua castellana més ben dotat del planeta, valgui la redundància, va manifestar en relació al premi que atorguen els suecs: "Em sembla estranyíssim que un país tan petit, amb un idioma que no parla gairebé ningú, pugui jutjar la literatura mundial". És a dir, segons les seves paraules, tan sols un país gran, amb una llengua que parli quasi tothom, ha de poder jutjar la literatura mundial. I dedueixo que aquest país tan gran, amb una llengua que parli gairebé tothom, no podria donar mai un premi literari a un país petit amb una llengua que quasi no parli ningú. Podria acabar dient que els EUA s’han d’anar donant els premis literaris a si mateixos, ja que són els únics amb dret a jutjar, ja que ells sí só…

Sexe de vacances (2) 2002

Imatge
En el darrer article començava una sèrie de recomanacions per poder compaginar sexe i lectura durant les vacances.
En l’article d’avui farem esment a llibres d’altres literatures, però que es poden trobar traduïts, tant en català com en castellà.
Poden començar per una lectura suau: La clau de Junichiro Tanizaki. En aquest llibre, l’escriptor japonès ens descriu una relació de parella a través dels diaris íntims d’un home i una dona que estan casats. Ambdós es reprimeixen a parlar cara a cara de la seva sexualitat i transcriuen els seus desigs i anhels en els diaris. Si volen coses més directes i contundents, tenen la perspectiva americana a través de Memòries d’una Beatnik de Diane Di Prima. Un llibre de culte publicat al 1969 en què ens parla de la vida eròtica d’una de les figures cabdals de la Beat Generation. No es troben gaires casos en què una dona parli de forma tan oberta sobre la sexualitat i menys als anys 60. La perspectiva francesa ve també de la mà d’una dona: La vida se…

Sexe de vacances (1) 2002

Imatge
L’estiu és un dels millors moments de l’any per practicar el sexe. La calor, els cossos bronzejats, la poca roba i la manca d’obligacions laborals faciliten molt la feina. L’estiu, però, també és una bona època per llegir de forma relaxada tot allò que durant l’any desitjàvem llegir, però no ho podíem fer per manca de temps.
Per tal de poder compaginar sense problemes aquests dos divertits passatemps els suggeriré en aquest article i el proper algunes lectures. En aquestes el sexe és un element bàsic de l’argument.
Un llibre de fa una mica de temps, però que encara ara manté el seu to agosarat és: El sol de la tarda de Robert Saladrigas que va ser Premi Sant Jordi al 1991. El protagonista és un dibuixant que descobreix el sexe sense tabús i això li obra les portes al coneixement de la seva pròpia identitat. Dins del món de les arts escèniques tenim: Espera, posa’t així, d’Andreu Martín. L’obra va rebre el XXIII Premi La Sonrisa Vertical. Aquí un director de teatre manté una relació sex…

De viatge

Imatge
Possiblement mentre vostès estan llegint aquest article, jo ja estigui volant en direcció a Windhoek (capital de Namíbia). Finalment tinc vacances i una vegada més aprofito per fer un viatge.
Aquest diumenge sortim de Barcelona i després de 14 hores de vol i de passar per Zuric (esperem que els controladors aeris no hagin sortit a prendre un cafè !) i Johannesburg, arribarem a Windhoek. Allà ens espera un 4x4 i 24 dies per endavant per recórrer un país que segons un article de “El Periódico de Catalunya” del darrer cap de setmana, és millor no anar-hi. Al nord, a la frontera entre Angola i Namíbia, encara hi ha grups armats i conflictes d’interessos entre la gent d’un costat i l’altre de la frontera.
Viatjar sempre implica petits inconvenients. Si a més a més, el país visitat està fora de l’òrbita dels del primer món, els inconvenients poden augmentar. Cal ser-ne conscient i prendre mesures, però no sóc de l'opinió de deixar d’anar-hi.
Força vegades els terroristes d’un país han ting…

H.M. Enzensberger

Imatge
Crec molt encertat que Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren 1929) hagi estat guardonat amb el premi Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades. És molt difícil actualment trobar persones amb “honestedat intel·lectual”, tal i com li ha reconegut el jurat del premi. Algú que manté el sentit crític, més enllà de les modes i que sempre mostra la part del problema que els poderosos o dominants volen amagar, no és fàcil de trobar. Ell, però, no ha parat fins ara de fer-ho.
A Alemanya sovint ha actuat com el nen del conte que diu en veu alta que el rei va despullat, mentre la resta lloa les meravelles de l’inexistent vestit. Les opinions d’ Enzensberger fan pensar i generalment sempre són incòmodes per als que ostenten el poder o es creuen en possessió de la veritat.
A tall d’exemple reprodueixo un comentari seu sobre els problemes de la immigració i dels immigrants entre ells. Segons ell, la gent actua com si pugés a un tren buscant seient. La primera persona va mirant els diferent…

L'Argentina

Imatge
He llegit fa poc un llibre sobre la Patagònia de 1920. El llibre es titula: “Allá en la Patagonia” i està escrit per Maria Brunswig de Bamberg. Aquest llibre és un recull de cartes que Ella, la mare de Maria, anava escrivint cada 15 dies a la seva mare. Ella va anar d’Alemanya a l’Argentina amb el seu marit a principis del segle passat per treballar com a colons en diferents explotacions ramaderes de la Patagònia. El llibre és un interessant reflex de la vida quotidiana a una finca de la Patagònia als anys 1920-1930. A les cartes tan sols hi ha dos comentaris de caràcter polític. Els dos comentaris estan fets en cartes escrites l’any 1927. En una d’elles es queixa del gran grau de corrupció que hi ha entre els alts càrrecs de l’Administració i en una altra critica els partits polítics, dels quals diu que tan sols busquen els interessos particulars i deixen de banda els generals que poden beneficiar tot el país.
És realment curiós comprovar com 75 anys després, aquestes mateixes crítiq…

La tempesta perfecta

Imatge
PRIMER DE TOT vull agrair als meus lectors els comentaris positius sobre l'article d'un possible viatge a fer des de l'aeroport d'Alguaire. Els prometo que n'hi haurà més, però ara hem de donar pas a la realitat que ens envolta. I la realitat aquests dies s'anomena: tempesta perfecta. Curiosament en una ciutat que es postula pels Jocs Olímpics d'Hivern, hi cau una nevada i es provoca un caos impressionant que dura varis dies.
Millor targeta de presentació, impossible! El concepte de tempesta perfecta no el faig servir pas per descriure el cúmul d'aspectes meteorològics que ens van portar tanta neu, sinó per descriure com una tempesa de neu pot retratar tan bé totes les misèries del nostre país. I això que aquesta vegada s'havia activitat el Pla Neucat i deien que estava tot preparat! Ja diu el poeta que en la nostra terra no sap ploure, i sembla que ara, tampoc nevar. Les infraestructures han fallat per tot arreu -i no per primera vegada-, la coordin…

Canvi de discurs

Imatge
ÉS REALMENT interessant i curiós veure l'evolució del discurs polític del Govern central dels darrers mesos. Després que el ministre d'Economia i el mateix president del Govern neguessin per activa i per passiva l'existència d'una crisi econòmica a l'Estat espanyol. Després de veure com ZP fanfarronejava davant d'altres líders polítics de la solidesa de l'economia espanyola amb relació a les de la resta del món. Ara, tot això s'ha capgirat com un mitjó. Ara ministre i president canten lloances al PNB i al BNG per donar suport als seus nous pressupostos en una situació econòmica tan greu. ZP li agraeix el sentit d'Estat al PNB per donar suport a aquests pressupostos en un moment tan difícil. Li agraeix aquesta actitud al mateix partit que li ha convocat un referèndum per tractar el tema de l'autodeterminació, segurament seguint els mateixos valors del "sentit d'Estat". Per altra banda ZP, després de donar classes d'…

I ara vegueries

Imatge
AQUESTA SETMANA ha tocat una nova ració "d'apassionant" debat sobre futures distribucions territorials. En el debat trobem els consells comarcals, diputacions, vegueries, subdelegacions de Govern, àrees metropolitanes i no sé quantes institucions administratives més que se'ls puguin ocórrer. Els mateixos polítics reconeixen que han de tirar mà de manual per saber quines són possibles crear o desmantellar i quines no, ja que unes vénen consagrades i respectades per la Constitució i les altres per l'Estatut.
L'alcalde de Lleida parlava l'altre dia de vuit nivells diferents d'administració -des de les europees fins a la municipal- a la qual està sotmesa la ciutadania catalana. I ara encara es parla a casa nostra de crear-ne alguna més! Sincerament, un pot acabar creient que aviat faran falta administrats per poder fer funcionar i donar sentit a totes aquestes administracions. A mi la veritat és que tot aquest debat em deixa entre indiferent i…

Maneres de treballar

Imatge
SEMPRE S'HA DIT que hi ha maneres i maneres de treballar. Està demostrat, per exemple, que la productivitat i l'eficàcia no estan directament lligades amb la quantitat d'hores que la gent es passa al seu lloc de treball. Espanya està entre els països de la Unió Europea on es passen més hores a la feina, però dista força de ser un dels primers països a transformar aquestes hores en productivitat, rendiment o eficàcia. Hi ha també una gran diferència entre la nostra manera de treballar i la dels països veïns; la planificació i la previsió.
Aquesta diferència l'he viscut personalment repetides vegades. Sense anar més lluny fa ben poc. Escassament fa tres setmanes vaig anar a una sèrie d'agències de viatge a preguntar per possibles preus i ofertes per a les vacances de Nadal. La resposta general era que tenien coses per al pont del desembre, però que era massa d'hora per a les propostes de Nadal. M'aconsellaven tornar després del pont per veure si …

"¡Sí, mi amo!"

Imatge
EL TEMA del finançament i el Nou Estatut sembla seguir les pautes de les sèries americanes de televisió. La primera temporada sempre és prou interessant, la segona, no tant i quan van per la cinquena ja ni la compres, ni la mires. Els reiterats ajornaments per arribar a una proposta final semblen voler fer perdre l'interès per aquest tema. De fet, Zapatero ja ha manifestat i comentat que tot això es pot ajornar, ja que a la gent del carrer no li interessa gaire.
De fet, només cal esperar les festes de Nadal, quan la gent la tenim més despistada, per deixar anar una proposta final que ens haguem d'empassar com una capsa sencera de Polvorones de la Estepa, sense beure ni un glop d'aigua.
Això sí, tindrem allau de gent i mitjans de comunicació que intentaran convèncer el ciutadà que no són polvorons, sinó fruita exòtica molt refrescant.
Zapatero no té pressa i de fet ja ha aconseguit el que volia; uns pressupostos aprovats. La pressió dels diputats del PSC al Congrés…

El vell Jack

Imatge
APROFITANT LES vacances de Nadal i els petits plaers quotidians, degusto un Jack Daniel's 1954 Gold Medal, ampolla numerada amb el número 19613 i comprada a la destil·leria, mentre miro una pel·lícula del deep south dels Estats Units.
La destil·leria regristrada més antiga dels EUA s'emmarca dins d'un paisatge verd i molt endreçat al costat del poble de Lynchburg (Virginia). Segons consta a la famosa etiqueta negra de la seva ampolla rectangular, va ser al 1866 quan es va començar a produir aquesta beguda mundialment famosa. La destil·leria porta el nom de Jack Daniel, un personatge curiós de qui tan sols queda una foto en què apareix amb un gran bigoti i barret. Membre d'una família amb 13 germans d'origen gal·lès, mai es va casar ni va tenir fills. Va deixar l'empresa en mans del seu nebot Lem Motlow, abans de morir d'una infecció de sang que va començar al dit gros del peu per, segons afirmen, donar puntades de peu a la caixa registradora per…

Casal di Principe

Imatge
VAIG LLEGIR amb interès el llibre de R. Saviano Gomorra. També vaig veure la pel·lícula basada en el llibre, que em va decebre força, tot i reconèixer l'encert en el càsting: alguns actors han estat detinguts per pertànyer la Camorra. Va ser en el llibre on vaig llegir per primera vegada el nom de Casal di Principe, una petita població al nord de Nàpols.
Segons Saviano aquesta localitat de la Campania és la que registra l'índex més elevat d'Europa en dos aspectes: el nombre d'assassinats i el de cotxes de la marca Mercedes per habitant. Són dos rècords que demostren el poder de la Camorra en aquesta zona.
Per Nadal vaig aprofitar les vacances per anar cap a aquesta zona d'Itàlia. Amb el cotxe llogat vaig arribar-me a Casal di Principe a donar-hi un tomb. La primera cosa que em va cridar l'atenció va ser que no tan sols hi havia molts Mercedes, sinó també molts BMW i Audi nous, conduïts per personatges d'aspecte curiós.
A diferència d'altres p…

Projueu o propalestí?

Imatge
INTENTAR PARLAR de la situació que es viu entre jueus i palestins és molt complicat. És complicat perquè qualsevol opinió que algú pugui expressar en públic és ràpidament titllada de projueva o propalestina, segons sobre qui es carreguin les tintes de la crítica. Jo tampoc em salvaré d'aquesta dicotomia opinant sobre ells en aquesta columna. Malgrat aquesta certesa, no vull amagar-me a l'hora de donar la meva opinió.
El poble jueu va patir un holocaust que, malgrat revisionistes, neonazis o incrèduls, va ser tan real i brutal com difícil d'entendre i copsar en la seva magnitud. L'Alemanya nazi va crear per tot el país una estructura de funcionament que afectava des dels jutges fins als ferroviaris passant per totes les capes de població, tot amb la finalitat d'acabar amb la raça jueva. Mai abans s'havia creat un engranatge social i econòmic de tal magnitud per intentar acabar amb una raça determinada. L'horror va ser tan gran que qualsevol repa…

Ensurt o mort?

Imatge
Fa setmanes que al Partit Popular no paren de sorgir-li problemes. Les baralles entre Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón són de domini públic des de fa molt de temps. Aquest problema no tan sols no s'ha arreglat, sinó que ha empitjorat al publicar-se una sèrie d'informacions que demostren els seguiments i espionatges que s'han practicat entre ells. Les investigacions que es duen a terme actualment hauran de donar una mica més de llum a tota aquesta fosca trama d'espionatge. Si aquests incidents no eren suficients per desgastar Rajoy com a líder del PP, ara s'hi ha de sumar la investigació del jutge Garzón sobre importants trames de corrupció econòmica en què hi ha implicada gent d'aquest partit.
Sembla com si el significat de les sigles del PP s'hagués transformat en Poder i Pasta. El resum de tot això és que la situació actual del PP no és la més idònia per poder aspirar a tenir uns bons resultats a les eleccions basque…

El cafè

Imatge
POC ES podia pensar el pastor abissini Kaldi fa molts anys que allò que es menjaven les seves cabres i que semblava donar-los noves energies acabaria sent al cap dels anys el segon producte més comercialitzat del món després del petroli. El cafè que va néixer amb el nom de qahwa (vigoritzant) va començar una llarga carrera comercial amb moltes anècdotes, per acabar imposant-se a tot el món. Aquest passat dimecres dos grans especialistes del món del cafè de casa nostra: Pere Montañà i Xavier Batalla van explicar a l'alumnat de l'EOI les característiques d'aquesta beguda present en pràcticament totes les cultures, però amb força peculiaritats en cada una. Ens va sorprendre saber que hi ha més de 600 varietats de cafè que s'amaguen darrere dels dos grans tipus existents: robusta i aràbiga. En el cafè es troben uns 800 compostos químics i s'observen quasi el doble d'aromes dels que es poden detectar en els vins. És veritat que a l'hora de triar un…

Objectiu: l'escola

Imatge
A QUESTA SETMANA hem tornat a viure una tragèdia en un centre escolar. Ja fa molt temps que els centres educatius són objectius de gent amb ganes de provocar autèntiques tragèdies. La matança a la Columbine High School de Littleton (Texas) el 20 d'abril de 1999 va ser un autèntic impacte mundial. Aquella vegada dos nois de 17 i 18 anys abans de suïcidar-se van matar un professor, 12 companys de classe i en van ferir 24 més. Encara es poden veure escenes d'aquesta atrocitat penjades a internet procedents de les càmeres de seguretat del centre. També es va fer una pel·lícula en què es reproduïa la matança i els moments previs als fets. Des d'aquesta data s'han anat reproduint assassinats indiscriminats en escoles i universitats de manera periòdica i en augment en els darrers anys. Al 2002 a Erfurt (Alemanya) 12 persones, al 2005 en un centre de Minnesota (EUA) 7, el 2006 a Lancaster (EUA) 5 alumnes, el 2007 a la Universitat Tècnica de Blacksburg (EUA), 32 …

Els Mossos

Imatge
UNA VEGADA més les actuacions dels Mossos d'Esquadra han estat al bell mig de l'actualitat política i dels mitjans de comunicació. La història dels Mossos és complicada pràcticament des del seu naixement a l'any 1721. Arribada la democràcia no es va poder començar el seu desplegament per tot Catalunya fins al 1994. No va ser un desplegament fàcil. Una autonomia amb voluntat de nació i policia pròpia, que anava substituint policies nacionals i guàrdies civils per mossos, no era un plat fàcil de pair per a molts dels poders polítics i fàctics de Madrid. Aquestes circumstàncies han fet que els Mossos sempre estiguin sota una interessada lupa política i mediàtica. Així s'explica que després del primer Tripartit, en què els Mossos havien depès d'una conselleria del PSC, el president Montilla, a l'hora de formar el segon Tripartit, els donés a Iniciativa el caramel de fer-se càrrec de la conselleria d'Interior. El PSC passava una conselleria consider…